El Museu de l’Arquitectura, mentrestant

Ja fa unes quantes setmanes es va presentar el projecte per al nou Museu de l’Arquitectura, un tema de què es parla recurrentment des de fa molts anys. Crec que, a hores d’ara, a ningú li queda cap dubte que l’arquitectura, per prestigi i reconeixement internacional, és una peça clau de la identitat cultural catalana i mereix un museu on es pugui mostrar, explicar i difondre. De fet, tenint en compte el pes que té en la imatge de la ciutat i en l’atracció de turisme, evidenciat en totes les enquestes als visitants que situen l’arquitectura com un dels primers motius per visitar-la, no s’entén que l’arquitectura sigui una de les disciplines més oblidades del departament de Cultura i probablement la que rep menys suport econòmic.

La col·lecció del museu es basa, majoritàriament, en la valuosa documentació de què disposa l’arxiu històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. No és motiu d’aquestes línies discutir el projecte de col·lecció, que sembla sensat i ben orientat, sinó fer alguns comentaris sobre la repercussió que va tenir en els mitjans. Tot i que, si no vaig errat, el projecte no està pensat per a cap edifici en concret, totes les reaccions que he trobat publicades posaven l’èmfasi en el lloc on aniria ubicat, confonent contingut i continent. Alguns articles esmentaven els palaus Alfons XIII o Victòria Eugènia de Montjuïc, probablement connectats al futur projecte d’ampliació del MNAC, però n’hi va haver molts d’altres que proposaven altres emplaçaments, com per exemple en aquest mateix diari, on Catalina Serra proposava ubicar-lo a les Tres Xemeneies del Besòs.

Tot i compartir que qualsevol d’aquestes propostes és assenyada i pertinent, a ningú se li escapa que aquest no és precisament el millor moment per anar construint nous equipaments culturals tenint en compte la inversió que suposen, la difícil situació econòmica en què ens trobem i l’emergència social que reclama tots els nostres esforços. Però, mentrestant, potser caldria que ens replantegéssim què és un museu i quina és la seva funció.

Un museu és molt més que l’edifici que l’acull. És un lloc on es preserva matèria de coneixement i on se’n fa difusió, amb la voluntat de donar-la a conèixer. I és en aquest segon punt on podríem començar a treballar. La meva experiència personal em diu que quan visito els museus d’arquitectura de París, Copenhaguen, Estocolm, Frankfurt, etc. ho faig atret per les exposicions temporals que s’hi fan, i no tant pel contingut de la col·lecció que hi puguin tenir.

I crec que això és exactament el que ara necessitem d’un Museu de l’Arquitectura: una institució que produeixi exposicions que mostrin la magnífica arquitectura de Gaudí, Jujol, Coderch, Sert, Moragas, Mitjans, MBM, etc. i també d’altres de més contemporanis, de manera que es puguin acostar aquests noms al gran públic d’aquí i d’allà, procurant que viatgin i així siguin vistes en molts altres llocs.

Per experiència us puc dir que aquest tipus d’exposicions no són gaire cares. El gruix del material que s’hi exposa es podria basar, per arrencar, en el material de l’arxiu històric del Col·legi, i el seu valor no requereix assegurances gaire costoses. El resultat, en canvi, acostuma a ser espectacular. L’efecte de les fotografies a gran format de l’arquitectura, les maquetes i els dibuixos atrauen un gran nombre de públic interessat. Per tant, si ens oblidem de la inversió inicial de construir un rutilant nou edifici per a un museu, i l’entenem senzillament com una institució que produeixi exposicions i publicacions, aconseguirem amb molt pocs mitjans difondre una de les disciplines més significatives de la cultura catalana, i així ajudar a millorar la percepció de la qualitat de la nostra arquitectura al món i contribuir al suport d’un sector especialment tocat per la crisi.

Llocs per acollir aquestes exposicions ja us asseguro que a Barcelona no ens en falten. El Palau Robert i el centre Arts Santa Mònica, per exemple, on aquest any ja hem vist les fantàstiques mostres de RCR; o el Museu del Disseny, potser el lloc més lògic per proximitat entre les disciplines; o fins i tot el CCCB, que amb la seva vocació urbana segur que també les encaixaria de manera natural. Però res de tot això no es podrà fer sense el suport i la complicitat de totes les administracions implicades, inclosa la de l’Ajuntament de Barcelona, que sembla que té encara alguns dubtes.

Creem el museu, comencem a treballar i quan creixi ja tindrem temps de buscar-li una casa.