El museu de Catalunya que gairebé ningú coneix

Catalunya té un museu d’arts escèniques que poca gent coneix. És un projecte centenari i un referent en la documentació, la recerca i la difusió de les arts escèniques catalanes i espanyoles, però un gran desconegut per a la societat. 

El Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques (MAE) té el seu origen en el Museu del Teatre, la Dansa i la Música que ideà el musicòleg, crític i escriptor Marc Jesús Bertran i que a partir de 1923 passà a formar part de l’Escola d’Art Dramàtic d’Adrià Gual. Amb els anys, la institució es convertí en l’Institut del Teatre. Des dels inicis, el Museu està lligat a un centre on la docència ha estat sempre la part més visible.

Però el motiu del desconeixement que en té la societat (fins i tot va ser oblidat al Pla de Museus 2017-2030) és que fa més de tres dècades que no té un espai físic d’exhibició i interacció que promogui la difusió del patrimoni escènic. El Museu va tenir una exposició permanent al Palau Güell durant més de 30 anys. Als anys 90 l’exposició permanent es va tancar, i es va iniciar una necessària rehabilitació del Palau. Fou llavors quan es va obrir un debat dins i fora de l’Institut del Teatre sobre la idoneïtat dels museus d’arts escèniques. Algunes persones vinculades a l’Institut van defensar la no existència dels museus d’arts escèniques basant-se en el fet que, si les arts escèniques són efímeres, treballar per la seva preservació i memòria no té sentit. La història ens diu que els detractors del Museu van guanyar la batalla.

L’equip actual tant del MAE com de l’Institut del Teatre creiem en la utilitat dels museus d’arts escèniques. Preservar la memòria de les arts escèniques facilita, com diu el manifest presentat recentment, la projecció d’un futur a les noves a generacions, de manera que no hagin de generar el seu art al marge de la pròpia tradició i possibilitar que artistes importants de dècades passades no desapareguin sense esdevenir referents per als creadors del moment. A més a més, una seu física del Museu ens permetrà fer programes per crear nous públics, potenciar debats dins la professió, oferir tallers familiars i escolars, implicar els joves en programes expositius a càrrec seu, reconèixer creadors internacionals que visiten Catalunya, etc. 

El Museu de les Arts Escèniques de Catalunya serà, a més a més, atractiu i immersiu. Els museus d’arreu del món estan integrant visites teatralitzades, fent exposicions on l’escenografia pren importància i sentit, on els discursos s’allunyen de l’academicisme per enganxar i fer gaudir la gent, i alhora interpel·len els visitants perquè es plantegin preguntes. És evident que els museus d’arts escèniques estem en una línia preferent de sortida d’aquestes tendències. A Catalunya tenim escenògrafs, dramaturgs i il·luminadors brillants amb els quals dissenyarem aquest nou MAE que la professió ha reclamat.

Només ens cal un espai i ampliar recursos. Tenim les col·leccions. Unes col·leccions que responen a la producció d’arts en viu del nostre país, amb més èmfasi en el teatre i la dansa. 

Tenim un arxiu fotogràfic que supera el milió de fotografies, una col·lecció d’escenografia i figurinisme que supera les 16.000 peces, més de 500 teatrins muntats, més de 600 titelles, un fons de vestuari d’escena de més de 1.000 peces, una col·lecció de programes de mà que supera els 200.000 exemplars, més de 10.000 cartells... entre altres col·leccions. Rebem fons personals i institucionals constantment, i importants companyies esperen el seu torn. Alguns dels fons rebuts els darrers anys són: Fabià Puigserver, Teatre Malic, Companyia Zotal, Gelabert-Azzopardi, La Fura dels Baus, Joan Baixa-La Claca, Hermann Bonnín. Actualment estem integrant el fons dels Comediants.

Les col·leccions estan documentades i són accessibles en línia per a la comunitat, i estem a punt de fer un salt qualitatiu a mitjans del 2023 amb la unificació dels quatre grans catàlegs en un de sol, que sota el nom Escena Digital de Catalunya (EDC) integrarà les col·leccions museístiques, l’arxiu audiovisual i la premsa. I oferirà, a més a més, la possibilitat que els espais escènics puguin ser part de l’EDC amb les seves col·leccions. 

Estem, per tant, a punt de poder créixer, de compartir coneixement i d’explicar històries. Catalunya es mereix i necessita un museu dedicat a les arts escèniques com tenen per exemple Anglaterra, Portugal, Àustria, Finlàndia o el Canadà.