Ahir vam celebrar el desè aniversari del Comarques Gironines. El balanç d’aquests deu anys d’informació i opinió no pot ser més esplèndid, gràcies a la qualitat dels professionals que hi ha al darrere i al múscul informatiu del territori. La ciutat de Girona i les comarques que van de la frontera a la Tordera generen una actualitat intensiva. Girona ha experimentat una transformació espectacular per sostinguda que ara ja no s’acaba a les pàgines de turisme o de gastronomia sinó que obre seccions com la d’Esports, i aquest fenomen multiplica el valor de la marca i crea noves i a vegades contradictòries realitats.
No he pogut estar-me de recordar que ara fa deu anys, a l’acte de presentació, el periodista que conduïa l’acte va formular a l'aleshores alcalde de Girona una última pregunta: si no creia que l’optimisme de la voluntat l’estava fent oblidar que “l’Estat té l’Estat”. Carles Puigdemont va contestar-li recordant que els nous estats són fruits de la voluntat de la gent i que “més tard o més d’hora, l’Estat sap que s’haurà d'asseure en una taula a negociar”.
Des d’aleshores ha passat aigua sota el Pont de Ferro (no tota la que caldria, per desgràcia), i tot el que ara tenim de cert és una proposició de llei d’amnistia i un acord per a una taula de negociació amb mediadors internacionals, després d’un cicle d’empoderament, repressió, desunió i desorientació. L’Estat continua tenint l’Estat i empresaris com Juan Roig, que amb una mà reclama el corredor ferroviari que l’Estat fa dècades que hauria d’haver construït i amb l’altra diu que l’amnistia crea una inestabilitat antinegocis. I l’independentisme, amb què compta?
