Sense cap mirament, sense dolor, sense respecte,
m’han bastit a l’entorn grans i altes muralles.
I m’estic ara aquí i em desespero.
No penso en res més: aquesta sort em devora el pensament,
perquè tenia tantes coses per fer, allà a fora.
Ah, quan construïen els murs, com no vaig fer-hi atenció!
Però mai no vaig sentir la remor o la veu dels qui els bastien;
sense jo adonar-me’n em van tancar lluny del món.
Kavafis
Quan fa 34 anys de la caiguda del Mur de Berlín, ressonen tots els altres murs del món. Els visibles, que són molts, i els invisibles, que encara són més. Els murs pretenen protegir o defensar. Ens passem la vida intentant fer-los caure i construint-ne de nous. Sempre són molt menys sòlids del que pensem perquè així que s’aixeca un mur se'n comencen a detectar les primeres escletxes. No hi ha murs sense clivelles. Els murs que es construeixen per evitar el dret que tota persona té de circular lliurement i triar la seva residència, no frenen les persones a l'hora de travessar fronteres, per més que s’hi juguin la vida i ningú no defensi els seus drets. Els murs que s’aixequen per generar una sensació de seguretat aconsegueixen l’efecte contrari. Encara més quan els murs els formen persones armades disposades a disparar. No s’intenta fer un món més segur, només es generen controls de seguretat excessius per guanyar molts diners. Moltíssims. Els rics del món ho són cada vegada més. Hem tornat a llegir unes llistes que en realitats són murs. Obscens. La riquesa viu entre murs, literalment i simbòlicament. Els barris marquen visiblement les diferències socials, que són una de les causes principals per aixecar la resta de murs. Les rendes més altes es poden moure lliurement, vinguin d’on vinguin. Els diners no són racistes. En general.
El mur del patriarcat es resisteix a caure. N'anem traient algunes pedres, obrint-hi algunes escletxes, fent-hi algun forat, però els fonaments d’aquest mur estan prou arrelats i els manté encara massa gent per tombar-los i construir un món nou sense aquest mur. Ens hi topem cada dos per tres. La resolució de conflictes a través de la violència n’és una mostra claríssima. No es resol res, deixa el món ple de ferides obertes però es persisteix a justificar-la com l’única sortida possible. Hi ha infinitat d’exemples que ens fan la vida molt més injusta i injustificable. És un mur especialment dolorós, que no podem deixar de veure ni de topar-hi. Ens pesa més a les dones per raons òbvies, però pesa als homes encara que se sentin més protegits en aquest mur persistent i detestable.
També topem i ens donem cops al cap sense alternatives contra els murs tecnològics. Ens ha tocat ser els conillets d’Índies d’un món que va molt ràpid i se’ns escapa. Sense una ètica analògica enllestida ens apressen a resoldre la digital a tota marxa. La tecnologia ens allibera i, al mateix temps, aixeca murs i conflictes que no esperàvem veure créixer. No podem abaixar la guàrdia. No podem adormir-nos. Descansar. Relaxar-nos.
La caiguda del Mur de Berlín va suposar una època d’esperança per als qui el vèiem des de fora. Per a molts dels habitants de l’Alemanya de l’Est no va ser així. Van haver d’adaptar-se a un altre sistema, el capitalista, que, com sabem, no està exempt de murs. Al contrari. Però tot i així la gent va córrer a buscar un tros d’aquestes pedres per tot el que representaven. Es va acabar una era. I es van acabar les pedres del veritable Mur de Berlín. Però encara se’n venen. De falses. Perquè necessitem construir símbols de murs que cauen. Encara que, fent-ho, n’aixequem de nous.
