Muntanyes regalades, les del Canigó

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAcudit gràfic de Feliu Elias Apa (Barcelona, 1878-1948) a ¡Cu-Cut! (22-VIII-1907), publicat tal dia com avui fa poc més d’un segle. En el peu del dibuix, hi ha el següent diàleg entre dos personatges: “«I ¿per què no vas a fora?» «No sé a quin punt anar, noi, que no em costi cap diner». «Ves al Canigó!» «Al Canigó?» «Sí, home: muntanyes regalades són les del Canigó »”. A la idealització patriòtica del Canigó en el tombant de segle XIX hi van contribuir la lletra d’una cançó anònima tradicional (“Muntanyes del Canigó, / fresques són i regalades, / sobretot ara l’estiu / que les aigües són gelades / [...]”) i l’estrofa del Cor de Goges en el poema èpic Canigó (1886) de Jacint Verdaguer (“Muntanyes regalades / són les del Canigó, / elles tot l’any floreixen, / primavera i tardor”). Dos grans folkloristes catalans del segle XX, Joan Amades i Aureli Capmany, coincideixen a concloure que aquests versos dels dos cants venen de la mateixa font popular. La identificació de la serralada del Canigó -referent de la mitologia nacional catalana- amb un indret de “muntanyes regalades” estava llavors tan arrelada en l’imaginari social que va inspirar a Apa aquest recurs humorístic basat en l’equívoc entre dos sentits de l’adjectiu “regalades”: el poètic (coses que donen satisfacció als sentits) i el materialista (coses molt barates).