Un 25 de gener de 1284 a Girona li era reconeguda la facultat d’autogovernar-se. Des de llavors i durant més de set segles, Girona ha tingut un ens institucional permanent gestionant el dia a dia dels seus habitants. De les prop de 1.000 llars comptades en els primers recomptes del segle XV als prop de 110.000 gironins i gironines de l’actualitat. Enmig han passat dinasties, models d’estat, ideologies i formes de govern diverses, però l’Ajuntament, en un format o altre, ha existit i ha liderat el futur dels seus veïns i veïnes. Com Girona, centenars de viles i pobles del nostre país. Centenars de viles i pobles que veuen com els últims anys se’ls ha anat escanyant la capacitat de finançament i d’inversió des de l’Estat, cosa que ha afectat clarament la qualitat dels serveis públics i directament el dia a dia de la ciutat i d’aquells que hi viuen. Uns ajuntaments que any a any han d’oferir més serveis amb uns costos més elevats però amb una capacitat econòmica similar.
Les dades publicades per l’Associació Catalana de Municipis enguany són demolidores. Catalunya és a la cua en el finançament de l’Estat a l’administració local, amb 473 € transferits per habitant, mentre algunes comunitats autònomes s’enfilen als gairebé 800 €. Alhora, veiem la capacitat d’endeutament reduïda al mínim i, amb la reincorporació de la regla de despesa altra vegada passada la covid, els municipis estan obligats a cobrir deute amb els romanents que no han executat i, a sobre, amb una lògica perversa: com menys deute tenim, menys capacitat d’endeutament per a inversions et deixa fer l’Estat. Una combinació que escanya els municipis i a la qual cal sumar l’increment de la burocràcia en qualsevol tràmit, que porta els ajuntaments a patir una situació de bloqueig absolut on qui més pateix és la gent del carrer, treballadors, autònoms i usuaris dels serveis públics. A Girona cada any apugem contents els salaris dels treballadors públics, tal com diu el pacte entre sindicats i govern espanyol. Un increment, però, que hem de pagar amb diners de la hisenda municipal. Com ens passa també amb les lleis a nivell d’estat o del Parlament, que cada vegada ens posen més deures sense aportar-hi el finançament necessari.
Les dades parlen per si soles: malgrat que l’economia formalment creix, la desigualtat i la pobresa no es redueixen a les ciutats catalanes, tot el contrari. Les classes socials més humils viuen en una crisi permanent des de fa prop de vint anys i les anomenades classes mitjanes, és a dir, la part de les classes populars a qui l’arribada de l’estat del benestar havia garantit un increment del nivell de vida, veuen com les generacions que les succeiran viuran pitjor. Les institucions públiques no són avui la garantia que eren fa trenta anys. El neoliberalisme desfermat les ha esberlat. Aquí és on rau realment el problema de la “seguretat”. A Girona, per exemple, hem multiplicat per vuit la xifra de persones sense llar els últims anys, i els serveis socials porten un ritme que tothom sap que no és sostenible a llarg termini. Si allò col·lectiu falla, torna malauradament la “batalla” de mirar amb desconfiança el veí del costat.
I tot mentre els costos dels serveis bàsics, ja siguin gestionats directament o de manera externalitzada, pugen a un ritme infernal. Per posar-ne un parell d’exemples: mentre que el cost de la neteja d’equipaments ha pujat de 4,8 a 5,5 milions d’euros en només un any (un 13%), el manteniment de semàfors ha augmentat un 32%, de 347.000 a 509.000 €. I això malgrat que hem modificat alguns aspectes per fer-lo més eficient. La solució sembla difícil i alhora òbvia. Per un costat, la capacitat del país de disposar de tots els recursos que es generen a Catalunya, la sobirania fiscal, i, per l’altre, evidentment construir una estructura política més descentralitzada on els municipis puguem assumir amb qualitat els serveis essencials també en context de crisi.
Sense la clau de la caixa, sense la plena independència, els municipis catalans albiren un futur complex. Sobretot si l’Estat no hi té un interès especial. Madrid ens fa dependents i petits.
Arribats aquí, sembla evident que els municipis del país que compartim diagnosi i també solucions hem d’alçar la veu de forma coordinada i explícita, hem de posar les cartes sobre la taula, hem de reivindicar que volem municipis forts, estructurats i amb capacitat de fer polítiques públiques. I ho hem de fer pel present i també pel futur. Toca un acte de país, dels municipis del país. Cada dia que ens veiem limitats a exercir aquesta potestat és un dia més que molta població viu en situació més precària, que les viles tenen menys oportunitats d’adaptar-se i modernitzar-se per així millorar la vida de la seva gent. Ens hi van els drets nacionals i socials. Ens hi va el futur.
