El Mundial i els nostres
Deixant a banda que Qatar organitza el Mundial de futbol per practicar el que s’anomena sportwashing, les competicions d’abast planetari tenen molts detractors que les consideren exhibicions de nacionalisme banal. No passa el mateix en les competicions nacionals, o continentals, com la Champions League, on juguen equips plurinacionals convertits en marques globals, tot i que en alguns casos –com el Barça i el Madrid– hi hagi connotacions polítiques evidents. Però en el Mundial s’enfronten països, s’enlairen banderes i se senten himnes, i els partits poden degenerar en demostracions de patrioterisme periodístic que fan envermellir.
Enfront d’aquest raonament es pot adduir que el fet d’agrupar els jugadors segons la seva nacionalitat introdueix un factor de justícia per als països pobres, que durant el curs no poden gaudir dels seus millors jugadors, que fan carrera en lligues més potents. És el cas de l’Argentina o el Brasil, que en el Mundial són candidates fermes al triomf.
El que no es pot deixar de constatar –i no és cap pecat– és la tendència dels éssers humans a agrupar-se en identitats col·lectives, basades en el passat comú, la llengua i el territori, encara que sovint aquests símbols siguin arbitraris o excloents. Normalment les entitats amb dret a ser representades són estats amb presència a l’ONU –amb la notable excepció d’Escòcia i Gal·les–. Però la identitat és un dret humà com qualsevol altre, i la política no li pot girar l’esquena. El fet que el Barça sigui, com va dir Vázquez Montalbán, “l’exèrcit desarmat de Catalunya”, indica que l’equip culer ha hagut de suplir, durant gairebé un segle, l’absència d’una selecció nacional que satisfaci el delit identitari que tenen els catalans, com qualsevol nació del seu entorn.
A diferència del que han fet els britànics –justament perquè són un estat molt més sòlid–, Espanya ha utilitzat l’esport com a eina uniformitzadora, i és innegable que en els últims anys se n’ha sortit prou bé, gràcies al fet que la contribució esportiva catalana és molt més notable que en altres àmbits de la vida pública. Molts catalans (un 68%, segons el CEO) voldrien veure una selecció catalana al Mundial, però els costa no simpatitzar amb un equip del qual formen part Busquets, Ferran Torres, Gavi, Pedri i Ansu Fati, i entrenat per un culer declarat com és Luis Enrique.
Però Catalunya i Espanya són societats plurals, també en l’àmbit identitari. ¿Tan difícil seria donar resposta a aquesta pluralitat? Segur que si Catalunya i Espanya competissin internacionalment, a Barcelona hi hauria seguidors d’una selecció i l'altra en cada barri, en cada carrer i en cada escala. I què? Fixeu-vos: dimarts jugaran un partit decisiu Espanya i el Marroc. A Catalunya hi viuen 120.000 marroquins. Quan acabi el partit, voleiaran banderes espanyoles, o marroquines, en moltes ciutats catalanes. És la fi del món, això? No, és una conseqüència natural de la nostra composició demogràfica. Si ho assumim, no ha de ser el germen de cap conflicte.
No és just que, per evitar allò que Ciutadans anomenava “fractura social”, la majoria de ciutadans que preferirien animar una selecció catalana hagin de ser castigats amb la invisibilitat internacional. Si la Constitució i l’Estatut reconeixen el perfil nacional de Catalunya, ¿això no hauria de tenir un cert reflex simbòlic? Tornem als britànics: Anglaterra, Escòcia i Gal·les juguen el Mundial per separat, però formen un únic equip als Jocs Olímpics. És una fórmula adient per a ells. ¿No en podem trobar una, nosaltres? Crec que en el diàleg entre Catalunya i Espanya, a més de parlar de sobirania i de recursos, cal parlar també de com es reparteix el pastís de la presència simbòlica. I fer-ho sense dramatitzar.