Morir per Narva?
El 6 de juny Europa celebrarà el 80è aniversari del Dia D, el desembarcament amb què el 1944 va començar l’alliberament de l’Europa occidental, però aquest estiu hi ha una altra data assenyalada que no se celebrarà perquè recorda un gran fracàs. El 30 d’agost del 1954 una votació a l’Assemblea Nacional francesa va liquidar el projecte d’una Comunitat Europea de Defensa (CED). En canvi, la integració europea va tirar endavant entorn de la comunitat econòmica, que continua sent el nucli de la UE, i la seguretat europea es va construir entorn d’una OTAN liderada pels EUA. Però ara que el president rus, Vladímir Putin, avança des de l’est i que el candidat a la presidència dels Estats Units Donald Trump amenaça amb retirar-se d’Occident, ha arribat l’hora de replantejar-se la idea d’una Europa que es defensi pel seu compte.
No cal dir que fa setanta anys les circumstàncies històriques eren molt diferents, però hi ha coincidències interessants. Aleshores, com ara, una Rússia agressiva era un dels motors clau per impulsar la iniciativa d’una defensa europea. Aleshores, com ara, un altre motor era el desig dels Estats Units de centrar-se més en les amenaces que representava la Xina a Àsia; en aquest cas, la guerra de Corea, que va començar el 1950. (El tractat de la CED es va signar el 1952, quan encara no s’havia acabat aquesta guerra.) Aleshores, com ara, un dels temes més importants era un Zeitenwende, un punt d’inflexió que implicava el rearmament de la República Federal d’Alemanya. Pierre Mendès-France, llavors primer ministre francès, va resumir amb perfecta claredat francesa els motius que van portar el seu Parlament a rebutjar la CED: “Massa integració i massa poca Anglaterra”. ¿Ens hauria de servir de lliçó?
Avui la comunitat europea de defensa no serà una institució única, clara i unificada de la Unió Europea. Fa setanta anys no es va triar aquest camí. Serà una comunitat europea de defensa amb una d i una c minúscules, que connecta les competències bilaterals i nacionals de la UE amb l’actual nucli operatiu militar de l’OTAN. Si us pregunteu quines són ara les estructures de la seguretat europea, la resposta és terriblement complicada i alhora senzillíssima. El resultat de les múltiples iniciatives per reforçar la defensa europea és una selva impenetrable d’acrònims i àlies. ¿Com col·laborarà el SHAPE (sigles en anglès de Quarter General Suprem de les Potències Aliades a Europa) amb la CJEF (Força Expedicionària Conjunta Francobritànica) i la JEF (Força Expedicionària Conjunta), tenint en compte el que va passar el 1944 a Saint Malo, els acords Berlín Plus, el PESCO (Cooperació Estructurada Permanent), l’EDF (Fons Europeu de Defensa), l’EPF (Fons Europeu de Suport de la Pau), l’ASAP (Llei de suport a la producció de municions) i l’EDIRPA (Llei d’adquisició comuna? ¿De debò ho voleu saber?)
I al mateix temps, la resposta és molt senzilla: vuitanta anys després Europa encara depèn dels EUA en matèria de defensa. Dit amb unes quantes paraules més: Europa depèn de l’OTAN en matèria de defensa, i l’OTAN depèn de la credibilitat de la garantia de l’article 5 del seu tractat pel que fa als EUA. La credibilitat és la paraula clau per a la dissuasió, com la confiança per als mercats financers. En sentit estricte, l’article 5 només compromet un membre de l’OTAN a prendre “les mesures que consideri necessàries, incloent-hi l’ús de les forces armades”, si un aliat és atacat. Per tant, què seria d’Europa si el president Trump no “considerés necessari” defensar Estònia? O, abans d’això, si Putin cregués –potser calculant malament, com en el cas d’Ucraïna– que Washington ja no intervindria?
La mesura de xoc més probable que Trump aplicarà serà deixar Ucraïna a l’estacada. Per tant, Europa ha d’ampliar amb urgència els subministraments de municions i armament i reforçar l’entrenament per instruir l’exèrcit ucraïnès, per tal que Kíiv pugui defensar el territori que controla actualment i, a més, aconsegueixi també invertir la tendència de la guerra el 2025. Aquest hauria de ser l’objectiu d’Europa, encara que Trump doni un cop de timó a la política de suport dels EUA i intenti negociar un acord amb Putin passant per damunt d’Ucraïna.
En segon lloc, Europa ha d’invertir més en la seva defensa convencional. A diferència de la primera presidència de Trump, la segona és objecte d’una acurada preparació, amb plans detallats elaborats per think tanks aliats. En aquest sentit, el Projecte 2025, dissenyat per la Heritage Foundations per a la transició presidencial, descriu així aquest important propòsit:
“Transformar l’OTAN perquè els aliats dels EUA siguin capaços de desplegar gran part de les forces convencionals necessàries per dissuadir Rússia, tot i dependre dels Estats Units pel que fa sobretot a les nostres forces de dissuasió nuclear i altres competències específiques, mentre es redueix la presència nord-americana a Europa”.
Si som sincers, oi que és una petició raonable? Vuitanta anys després del Dia D, per què la seguretat d’un continent amb una economia de dimensions semblants a la nord-americana encara ha de dependre tant dels EUA?
En una economia de mercat, per augmentar la producció els fabricants d’armes necessiten comandes prou importants i clares, i la indústria europea de defensa no rep prou comandes ni prou de pressa. Tal com han descobert els soldats ucraïnesos a un preu molt alt, aquesta indústria també és un caos de tipus d’armes diferents. Un estudi de la Conferència de Seguretat de Munic va identificar, el 2016, 178 tipus de sistemes d’armes als exèrcits europeus, davant dels 30 que hi ha als EUA. A la pràctica, l’augment de la despesa europea en defensa també es traduiria en més oportunitats de negoci per als Estats Units. Tal com va assenyalar el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, en un discurs recent a la Heritage Foundation, aquests últims dos anys els fabricants d’armes nord-americans ja han rebut comandes europees per valor de 120.000 milions de dòlars, un argument que hauria de resultar atractiu per a un empresari com Trump, especialista en “l’art de la negociació” (així se'l descriu al llibre homònim Trump: The Art of The Deal, signat per Trump mateix i per Tony Schwartz ).
¿I si la política de xoc de Trump porta a un fiasco com el de la Task Force 9 a Síria? És a dir, ¿i si el president dels Estats Units soscava la credibilitat de les forces nord-americanes de dissuasió nuclear que defensen els estats bàltics? Per bé que aquesta eventualitat sigui poc probable, ens hem de començar a plantejar unes forces europees de dissuasió nuclear. En virtut de l'acord de Nassau del 1962, les forces britàniques de dissuasió nuclear, velles i força antiquades, es posen a disposició de l'OTAN, i en teoria això vol dir també a disposició de la defensa dels estats bàltics, tot i que la decisió definitiva correspon al primer ministre del Regne Unit. La doctrina nuclear francesa no especifica exactament sobre qui desplegarà el president el seu para-sol nuclear. “Mourir pour Dantzig?” va ser el famós titular d'un article periodístic francès del 1939, que afirmava que no s’havia de demanar als soldats francesos que morissin pel que aleshores era la Ciutat Lliure de Danzig (l'actual Gdansk). La pregunta ara seria “Mourir pour Narva?”, una ciutat estoniana a la frontera amb Rússia. Cap altra potència europea té forces de dissuasió nuclear.
Enumero aquests tres nivells de la política de xoc que Trump podria aplicar per ordre ascendent de gravetat, però també de probabilitat. I aquestes haurien de ser les prioritats d'Europa: primer, Ucraïna; segon, gastar més i millor en defensa convencional; tercer, plantejar-se les etapes de la dissuasió nuclear. Per aconseguir cadascuna d’aquestes prioritats tots els països, institucions i tendències implicats han de ser audaços. Encara que sigui difícil des del punt de vista polític, les compres europees de material de defensa han de superar el narcisisme de les diferències nacionals. La Gran Bretanya i els seus socis europeus continentals han de col·laborar més estretament. Els dos gegants amb seu a Brussel·les, l'OTAN i la UE, han de millorar les seves relacions de treball. Els gaullistes i els atlantistes han de buscar punts en comú, amb el benentès que una OTAN més europea és avui l'únic nucli militar creïble d'una comunitat de defensa eficaç al Vell Continent.
¿Li ve de gust a algú convocar un congrés per tractar tots aquests temes ara, en el 70è aniversari d'un fracàs històric? Lema de la conferència: no tingueu por, estigueu preparats.