Mourinho i la immersió
MOURINHO. Diumenge passat vaig fer referència a certa frase atribuïda a Tarradellas -"el pitjor en política és fer el ridícul"- i després m'han precisat que la cita és de Josep Pla, referida a la manera de fer de Tarradellas. Entesos. Dit això, mantinc que alguns sectors estan atiant la por al ridícul com una coartada per a la inacció. Una derrota no sempre és un fracàs i un fracàs no sempre és un ridícul. Detesto aquesta visió maquiavèl·lica de la política, la que jutja només els resultats, deixant de banda les intencions i els mètodes. En esport se'n diu resultadisme i l'encarna, ai las, José Mourinho. No és estrany que entreni un equip que, de fet, és més aviat un ministeri. La peculiaritat del personatge s'adiu molt bé amb la mentalitat del Madrid oficial: només compta el resultat final. Tot el que té el portuguès de criticable, de menyspreable, haurà valgut la pena si guanya la décima . Per això, als culers ens importa que el Barça guanyi la Champions; però al món de l'esport, sobretot, li importa que no la guanyi el Madrid; que el mourinhisme , amb tota la seva mesquinesa, no obtingui recompensa. Ara bé: l'escena del dit a l'ull d'en Tito és una de les estampes més ridícules que he vist a la meva vida, i això no ho canvia ni la décima ni tots els títols del món.
BOSCH. Qui m'hagi llegit sap que detesto la política entesa com a espectacle, i sempre ha considerat que l'histrionisme d'alguns dirigents d'ERC va malbaratar el seu pas pel govern tripartit. En canvi, l'altre dia em va agradar que els diputats Alfred Bosch, Joan Tardà i Teresa Jordà es fessin expulsar de la tribuna del Congrés per parlar en català, desobeint les llamadas al orden de la presidència. No perquè l'estampa no sigui una mica ridícula sinó perquè, en aquesta ocasió, l'actitud dels diputats republicans va tenir un gran valor instructiu. Davant de l'absurda sentència judicial sobre la immersió, Bosch i els seus van decidir fer-ne una aplicació igualment absurda. Van confrontar el ridícul amb un altre ridícul. Aquest efecte mirall va fer que, per una vegada, una actuació grotesca fos també una argumentació.
RAMÍREZ. L'opinió pública catalana ha tornat a rebre l'atzagaiada judicial com una agressió i com una oportunitat per fer pinya. Després de ¡trenta anys! d'assetjament polític, jurídic i mediàtic continuat contra el model educatiu català, només 17 famílies s'han prestat al joc. Disset, algunes menys que els 28 diputats de PP i Ciutadans. Risible. Que jo recordi, mai una campanya tan ferotge i continuada ha obtingut uns resultats tan escassos. Quan Pedro J. Ramírez sigui al llit de mort, no dirà " Eppur si muove ", sinó "el 11-M fue obra de ETA " i, en un últim esgarip, "los castellanohablantes están perseguidos en Cataluña ". Però això no impressiona el mourinhisme , només sensible als resultats tangibles.
La sentència del TSJC s'ha vist a la Villa y Corte com una nova batalla guanyada a la Generalitat. I estaria bé desmentir-los, sobretot ara, i sobretot en aquesta qüestió que sempre desperta adhesions fermes i àmplies. A més de tenir raó i defensar-la, cal fer un gest serè de sobirania i no aplicar la sentència. No fent la viu-viu, no; anunciant-ho amb tota solemnitat. No només per a tranquil·litat de mestres, pares i alumnes; sinó per demostrar que es pot mantenir un pols democràtic amb el govern central. Demostrar que l'estat espanyol, de vegades, no pot . Que potser és poca cosa?
