És, d’entrada, una bona notícia que la justícia investigui i citi a declarar Pablo Casado (confessem que l’enyoràvem) per les seves insultants, mentideres declaracions contra el català i l’ensenyament en i del català, quan era president del PP. Concretament va dir que, a l’escola catalana, es castigava els nens sense pati, i se’ls omplia la motxilla de pedres, si gosaven parlar castellà. Ara Casado està citat a declarar davant d’un jutge de Barcelona el dia 30 de gener com a investigat per un possible delicte d’injúries, al qual se'n podria afegir un altre de calúmnies i, encara, un altre d’incitació a l'odi o a la discriminació. Una flor no fa estiu i, encara que Casado en sortís castigat, el tracte que rep la llengua catalana a l’estat espanyol seguiria sent inacceptable.
L’any que ve en farà 30 que el diari Abc va publicar una portada amb aquest titular: “Igual que Franco pero al revés: persecución del castellano en Cataluña”. Era la resposta d’aquest diari, i per extensió de la dreta nacionalista espanyola, als pactes de govern tancats aleshores entre Felipe González i Jordi Pujol (amb qui Aznar, com a guanyador de les eleccions de 1996, signaria la legislatura següent el Pacte del Majestic). Però, més enllà d’això, també es pot considerar l’inici (tot i que ja n’hi havia hagut manifestacions anteriors) d’una de les fal·làcies més recurrents i poderoses del discurs nacionalista de dreta: que les polítiques de normalització del català n’implicaven unes altres d’arraconament, i eventual eliminació, del castellà a Catalunya.
És una mentida insostenible per a qualsevol persona que conegui la realitat de Catalunya, però ha fet fortuna durant tots aquests anys, alimentada per partits polítics, mitjans de comunicació, xarxes socials i altres altaveus poderosos. Ha fet fortuna, fins i tot, entre persones que coneixen bé la realitat de Catalunya, la qual cosa dona una idea del seu èxit. Fa poc, quan aquest diari va fer un dossier amb la pregunta de si és possible viure 24 hores parlant en català a Catalunya, les Balears i el País Valencià, no va faltar qui va considerar que aquesta idea (poder viure normalment en català) implicava necessàriament un perjudici, o fins i tot una agressió, al castellà.
Que una part substantiva del debat polític a Catalunya, i a Espanya, consisteixi en un intent permanent de presentar la llengua catalana com una imposició odiosa i una llengua ridícula i inútil, utilitzada com a instrument de repressió, etc., mostra fins a quin punt és baixa la qualitat d’aquest debat polític. És un intent també (molt característic del nacionalisme espanyol) de capgirar la realitat convertint els agredits en agressors, ja que és el català la llengua que sofreix una situació clara de desigualtat, que no es limita ni de bon tros (com venia a dir fa trenta anys l’Abc) al període de la dictadura franquista. De fet, la Constitució del 78 ja consagra aquesta desigualtat, en establir que el coneixement del castellà és un deure, mentre que l’ús de les “altres llengües” de l’estat és tan sols un dret.
