[Aquest article s'ha fet amb paraules proposades pels lectors de l'ARA dins la campanya re/mot per recuperar mots en desús]
Quan van mal dades, acoquinats, cerquem aixopluc. Farts d’atzagaiades, en aquests temps atziacs anhelem escapolir-nos de l’atzucac. Ni farem escarafalls ni ens posarem finolis: ni que sigui d’esma i a les palpentes, o d’esquitllentes, enmig del batibull, xino-xano sortirem del vesper. Prou de bajanades, de bocamolls i de fer catúfols. Aquest desgavell és de folls. Deunidó el galimaties. L’ensulsiada és de debò. Quin desori i quina murga.
La tirallonga de barrabassades, estirabots i martingales polítiques ens està fent anar a les palpentes. És per engegar-ho tot a fer punyetes. Ens estem rabejant i rebregant en el fang. I és ben cert que no hi ha marrades ni giragonses màgiques. Hem caigut en el parany i ens està quedant un país pioc, rònec i malgirbat. Ja no xalem com fa uns anys, quan ens delíem per la llibertat. Ai!, aquell miratge se’ns ha esfilagarsat i esmicolat. Avui tot ens apareix feixuc, galdós, tot pengim-penjam. Què se n’ha fet de la guspira als ulls? Què se n’ha fet d’aquell delit i aquella fal·lera? Santa resiliència és el que ens cal. I tant com gaudíem! Ara la recança és infinita. I el daltabaix, general; també al país veí, on la penya, babaua, s’està deixant entabanar per la ultradreta i on la mandanga com més va més fabulosa és. Fa venir basques, aquesta malgirbada democràcia. Europa? Bufa!, no toca prou ni gens el voraviu a aquesta andròmina d’estat tan espanyat com cuirassat.
I bé, algun dia reviscolarem. Però abans d’agafar nova embranzida, d’entrada ens toca foragitar el virus dels daixonsis, i després pencar per sortir del pou, i tot seguit xerrar i enraonar els uns amb els altres en lloc de fer-nos tot el dia la guitza amb malagana. Hi ha una feinada a fer. Sí, esclar, es fa feixuc seguir un corriol tan estret que no sabem on mena. Hi anem d’esma. I tanmateix som en una cruïlla i no tenim més remei que triar bé per recomençar de cap i de nou, garbellant i escatint amb senderi les forces i les companyies. Algun trumfo servem: el més vistent, el més notori, és que som un gavadal de gent diversa, moltes voluntats, molts escarrassos. No és tan fàcil vinclar un poble. El pitjor és aquest coragre tan galdós que ara ens engalipa i ens enverina en la dissort. És com si ens faltés un bull, com si no hi fóssim del tot. Foragitar-lo és peremptori: però posem-hi catxassa, no ho esguerrem més. No dic de retornar a l’edat de la innocència, sinó de buscar amb afany, i amb seny, el desllorigador i la concòrdia. Ho trobarem. Si ens busquen les pessigolles, aquest cop responguem amb riallades. Davant la revenja dels tribunals, posem-hi vots a gavadals. I si pot ser, polítics i líders cívics cabals.
Tal vegada el més escaient és narinant, persistents, sense defallir. Fer camí. M’estimo més trigar un xic que tornar a ensopegar amb la mateixa pedra repressora. No ens podem posar altre cop un embut a la closca i fer de quixots. El neguit de la quimera el tenim, només cal espolsar-nos la dèria de l’ara-o-mai, aquesta ànsia que ens obnubila i que a alguns els fa cercar arreu botiflers. Aturem aquesta cançoneta!, que ja fa venir basques. El país és de tots i per a tothom, no l’empetitim, ja està prou malmès. Eixamplem l’horitzó, respirem fondo, alcem la mirada, aviem els odis. Quin sentit té rabejar-nos en l’esgarrifança i la picabaralla?
Quan de nou vingui l’enrenou que sigui de gatzara i no de marasme matusser i paüra estantissa. Diguem d’una vegada per totes a reveure als primmirats i llepafils puristes, als aixafaguitarres de la brega permanent, als trabucaires canalles, als engolats perepunyetes, als esbirros a sou a les xarxes i als busca-raons embardissats. Benvinguts els optimistes pencaires, els tastaolletes joiosos, els murris nets d’esperit. Quan ho tornem a fer, que sigui un temps xamós, llampant, curull, acollidor i serè. Ei, si pot ser.
