Els motius de Xavi pel sí i pel no

1. Xavi serà l’entrenador del Barça la temporada que ve. Complirà el contracte, malgrat que l’informe que el president va presentar a la reunió de la junta directiva considerava lògic que un tècnic que no havia aconseguit cap títol no continués al càrrec. Però va afegir que, malgrat tot, volia parlar amb ell. I “en dos minuts” segons Xavi, “amb una mirada” segons Laporta, ho van tenir arreglat aquell mateix vespre al seu àtic dúplex de la Diagonal. De motius per deixar-ho córrer o per seguir, les dues parts en podien tenir un grapat, per defensar una cosa i la contrària. 

2. Tots els motius –molts i variats– que va donar Xavi al gener, per dimitir en diferit, eren veritat. Creia que la seva marxa pacificaria el club, es tranquil·litzaria l’entorn i els jugadors farien un pas endavant. Ser entrenador del Barça és cruel, l’entorn és injust, no se li reconeixien els mèrits... A cada roda de premsa, més causes diverses i més confusió. No va verbalitzar com se sentia de ser assenyalat per la premsa guardiolista, que sovint és més pepista que el Pep. Els èxits i mèrits de Xavi sempre els farien nosa. Com a jugador, vint anys abans, ja ho va patir. Tampoc va assenyalar els membres de l’àrea esportiva que li feien el llit a cada resultat dolent. Les crítiques internes dolien, i molt. Es percebien com una traïció. Tota aquesta motxilla era feixuga i Xavi va esclatar, cinc minuts abans que el fessin fora. No era una rebequeria. Era una estratègia, per dir-ho en paraules seves, “pel bé del Barça”. En aquell moment, el detall no és menor, el Barça estava 11 punts per sota del Girona.

3. Tots els motius per quedar-se, al capdavall, també són veritat. Laporta i Yuste sempre li han dit a ell, i ho han mantingut amb micròfons al davant, que s’esperarien a buscar entrenador que ell s’ho repensés. Els jugadors li van demanar al vestidor, molts a títol individual, alguns amb llàgrimes, que seguís. L’afició li canta que es quedi. Ara s’hi veu amb forces, la família li dona suport, els temptejos de l’Ajax i d’una selecció asiàtica deuen fer mandra, i ell, com a home de club creu que és el que més li convé. Al Barça. I un fet gens menor i no expressat: la irrupció de Cubarsí, que és la seva aposta més arriscada, ha sortit tan bé que l'equip no ha parat de millorar des que el Barça sap sortir jugant des del darrere amb criteri i encert. “Aquest és un projecte que ha de continuar”, diu. I té raó. Deixar-ho a mitges seria tornar a començar amb ves a saber quin entrenador i quines idees. 

4. Laporta manté Xavi per una qüestió emocional, esportiva i, també, per un cert egoisme comprensible. En Xavi hi té un paraigua. Amb Rafa Márquez, sense el pedigrí culer del de Terrassa, no l’hauria tingut. Amb Xavi hi ha bon feeling i és un dels seus. La prova és que l’ha mantingut perdent la final de la Supercopa (4 gols del Madrid), caient a la Copa (4 gols de l’Athletic) i fent el paper d’estrassa a la Champions (4 gols a casa amb el PSG). Avui contra el València, Montjuïc no serà un plebiscit. Dissabte que ve a Girona, Xavi i els jugadors hauran de demostrar que s’ha escollit la millor opció. O la menys dolenta. Després, no hauran d’entabanar Xavi per tercer estiu consecutiu fent-li creure que li fitxaran Kimmich i Bernardo Silva perquè després arribi Vitor Roque per 61 incomprensibles milions.

5. El Barça femení, d'altra banda, no és una cortina de fum. És el millor que li ha passat al club en els últims cinc anys. Pel que fan i per com ho fan. Per guanyar títols, per jugar com ningú al món i per trencar barreres. Per convertir Alexia i Aitana en ídols locals i, alhora, en icones mundials. Quan la imatge del Barça anava com el carro pel pedregar, sense fre, elles han dignificat els colors. La il·lusió i el somriure són elles.