Mostra les seves cartes el senyor Giscard d’Estany

L’home que va fer passar a la nau els dos amics i el gos portava guants de llana i una mascareta feta amb un cartró i unes cordes. Sense parlar, va indicar als seus convidats que el seguissin fins al fons d’aquell magatzem. A dreta i esquerra s’enfilaven llarguíssimes prestatgeries plenes de cartes, moltes sense obrir. Cada sobre estava escrit amb una cal·ligrafia singular. I també portaven tots els sobres la impressió d’un mata-segells diferent. “Agafeu el gos”, va dir sense girar-se. Al final de la nau hi tenia una mica de despatx consistent en una taula de menjador, un Pentium 462 clònic i un moble bar. “Darrere aquest pilar hi trobareu cadires plegables, acomodeu-vos si no us fa res. Heu tingut molta sort, ja que soc l’única ànima vivent que roman en aquest polígon. Quan van decretar el confinament vaig sortir corrent de casa per tancar-me aquí. Benvinguts al meu món. Col·lecciono cartes de tot el món. En tinc milions! Algunes les he llegit i d’altres no, perquè jo no soc ningú per violar cap correspondència. Així que podria dir que acumulo misteris i senyals de vida que ja ningú espera, i d’altres que ja van assolir la seva missió. Tot el que hi ha al món són senyals de vida. O, si més no, és el que penso”. El ressuscitat es va quedar rumiant si ell també devia ser un senyal de vida. Es va fer un silenci empipador. Per trencar el gel, l’home sense cap va voler presentar-se ell i el seu amic, encara que del gos no se li ocorria gran cosa a dir, de manera que ho va improvisar: “I el nostre gos es diu Mario Bros i és d’una raça molt comuna anomenada Schadenfreude o una cosa semblant”. L’amo del magatzem es va posar molt content de conèixer un home sense cap i un altre que havia ressuscitat. “Us podeu quedar a aixopluc tota la nit. Si no podeu dormir, darrere vostre hi teniu algunes revistes. Ja estan passades però a mi m’agrada molt rellegir-les”, va afegir assenyalant una pila de revistes en blanc i negre i amb una franja vermella al llom. La capçalera també estava impresa en vermell i les revistes es deien Signal. “Jo soc de Banyoles i em dic Giscard d’Estany. No cal que pregunteu, perquè no tinc parentesc amb cap president francès i, no obstant això, sí que hi ha un avantpassat comú de Miravet que em lliga amb Spiro Agnew, el vicepresident de Nixon. ¿Coneixeu la teoria dels sis graus de separació? Doncs jo la tinc amb dècimes. Cada dos per tres em surt un cosí”, i mentre deia això, l’home va agafar una revista i la va obrir per una pàgina on apareixia la foto d’un tanc.