El racisme no és una opinió, és un delicte

¿Un comentari racista podria ser una simple opinió? ¿Una proposta política fonamentada en arguments racistes podria tenir cabuda en el marc de la democràcia liberal actual? Per què el rebuig i la criminalització de les persones migrades, en les diferents versions, es normalitza i està lluny de ser considerat com un fet racista, fins i tot quan es tracta d’una campanya electoral de partits polítics? ¿Podem titllar el govern espanyol de racista quan aplica la llei d’estrangeria, una llei que discrimina per raó d’origen? Són preguntes generals que ens obliguen a posar-nos al centre del que és un estat de dret i qüestionar el fals debat sobre el límit de la llibertat d’expressió i dels delictes d’odi.

Saber si un comentari o una acció és racista o no està vinculat, en gran part, a la consciència individual i col·lectiva que tenim sobre el racisme. I aquesta consciència, a la vegada, està relacionada amb la comprensió que tenim del fenomen. Si ens fixem en les concepcions arrelades sobre el racisme a la nostra societat, n’identifiquem unes quantes. Per una banda, hi ha qui considera que el racisme és una qüestió d’un passat monstruós que ja no existeix en la nostra societat actual: antisemitisme, colonialisme, nazisme, etc. Afirmen que no és correcte parlar en termes de racisme, sinó en termes de discriminació o exclusió. Argumenten que en un estat de dret hi pot haver desajustos, i la discriminació per raó d’origen, color de pell, creença, etc. és una discriminació més dintre de la societat que es podria arreglar amb una bona gestió de l’administració. Una altra concepció és la que interpreta que el racisme és només una ideologia de la ultradreta i grupuscles vinculats al feixisme i, per tant, una cosa minoritària. Una tercera opinió és la que entén el racisme com una actitud individual natural –basada en la por al que és desconegut– de l’ésser humà. No distingeix entre xenofòbia i racisme. A més, aquesta posició accepta que igual que hi pot haver un racisme de la persona blanca cap a la negra, també hi pot haver un racisme de la persona negra cap a la blanca –racisme invers–. Finalment, hi ha la concepció que entén el racisme com a conseqüència del classisme. És a dir, que un cop abolida l’estratificació social desapareixeria el racisme.

Totes aquestes concepcions –algunes es complementen entre elles– sobre el racisme, o bé el neguen parcialment o bé el frivolitzen. Li atorguen una categoria marginal o secundària com a fenomen. No reconeixen que el racisme és una qüestió estructural de la nostra societat, un dels eixos vertebradors i una matriu organitzadora sobre la qual s’ordenen la política i la cultura. A més a més, aquestes concepcions s’aferren a la definició clàssica de racisme i no veuen l’evolució d’aquest fenomen cap a noves formes i nous llenguatges. Aquesta limitació i la falta de consciència del caràcter estructural del racisme, al meu parer, són el motor dels comentaris i accions individuals i col·lectius, socials i polítics, del racisme actual.

Però una de les grans dificultats que hi ha a l’hora de voler erradicar el racisme és la normalització. Aquesta normalització es legitima per dues vies. 1) A través de 'l’orgànica separació', en termes de dret, entre la categoria de ‘ciutadà’ i la d’‘immigrant’. Tots els partits polítics, en diferents graus –des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra–, assumeixen aquesta separació. Alguns instrumentalitzen aquesta diferència en els drets i utilitzen la categoria d’‘immigrant’ com a element contaminador i amenaçador a l’estat nació, tant per a la seguretat com per a la cultura i els recursos. 2) A través del racisme institucional, és a dir, l’aplicació de normatives racistes aprovades pel Congrés de Diputats. Normatives que, sota el pretext d’ordenar el fet migratori, el que fan és generar una excepcionalitat en l’accés al dret.

Tot aquest context afavoreix la impunitat de les opinions i accions racistes. El racisme està tan normalitzat que ni el poder executiu ni el judicial actuen per frenar-lo. Els comentaris i accions racistes de la societat, d’organitzacions, partits polítics i institucions són una realitat pública i quotidiana. A tall d’exemple, en les últimes eleccions municipals el PP de Badalona va fer una campanya amb el lema “Netejant Badalona”, una clara vinculació d’immigració i delinqüència. Albiol, l’alcalde del moment, que havia fet moltes declaracions de caràcter racista, va ser absolt d’una denúncia que va fer SOS Racisme. També PxC va fer una campanya amb el lema "Primer els de casa". Un lema que separa els veïns d’un mateix municipi per raó d’origen. El ministeri fiscal no va actuar per aturar el discurs d’odi. Són dos exemples de milers i milers de comentaris i accions racistes.

Darrerament hem tingut una mala notícia: l’aparició amb força, en l’escenari polític, de Vox, un partit d’extrema dreta que vertebra part del seu discurs contra la immigració. El perill és que condicionarà el discurs polític de molts partits i els arrossegarà a postures racistes. Les properes eleccions municipals seran un repte en aquest sentit. Fins que no es trenqui amb la normalització del racisme, continuarà sent una opinió, en general, acceptada. I en conseqüència, això aplanarà el camí a la ultradreta.