Europa serà de pobles i regions o no serà

Hi ha esdeveniments que s’avancen al seu temps i neixen als marges de l’ordre establert, s’enfronten al paradigma i es veuen obligats a forçar els límits estipulats. Alguns d’aquests esdeveniments prosperen perquè no troben reticències, no són concebuts com a amenaça i acaben arrelant. D’altres són marginats per alguna raó, o perquè no tenen la força suficient per avançar o perquè no tenen el suport necessari i acaben no influint, sense transcendència, o, fins i tot, cauen en l’oblit. Però n’hi ha d’altres que tenen la capacitat de generar un conflicte permanent i comencen a provocar esquerdes en el paradigma. Aquest és el camí que ha de seguir el projecte de la República de Catalunya.

Una gran part de la societat catalana -representada per milers de manifestants- avui crida pels carrers de Brussel·les: “Europa, desperta, ajuda Catalunya”. Un crit de desesperació i, a la vegada, d’esperança. Una interpel·lació directa a la UE, al cor de la seva capital. Però per què la UE no ha reaccionat, fins ara, per donar una sortida política al cas català? Per què el considera un afer intern d’Espanya quan en altres casos va pressionar o fins i tot va intervenir -en termes econòmics, però que també són polítics-, com en el cas de Grècia?

Catalunya avui representa una esmena a la totalitat al que coneixem com a estat nació modern a Europa. Els estats nació, a Europa, van néixer com una imputació de les diferències existents en els seus territoris. Des de feia segles existien realitats molt diverses i diferents, però amb la creació de l’estat nació es va produir una supressió d’aquestes diversitats, una dinàmica d’inclusió vertical i una integració opressora que va unificar sota una bandera i uns límits fronterers pobles diferents. És constitutiva en la formació de l’estat nació una violència històrica que no està resolta i que s’arrossega fins avui. Un cas paradigmàtic, relativament recent, d’aquesta violència a Europa és el de Iugoslàvia: unes entitats polítiques que van estar unificades sota un estat però que després de dècades es van trobar abocades a una violència tan extrema que va arribar fins al límit de la neteja ètnica.

Si analitzem els països europeus trobem que cada estat engloba nacions o pobles diferencialment marcats, amb una realitat lingüística, històrica, cultural i política diferent de la dels altres. A Itàlia, per exemple, hi ha la Llombardia, el Vèneto, Sicília i la Campània (Nàpols). A la República Federal d’Alemanya (Bundesländer) també hi ha realitats molt diverses. A Espanya hi ha el País Basc, Galícia, Andalusia, Catalunya, etcètera. L’única excepció que trobaríem a aquesta dinàmica, a Europa, és a l’estat francès, a causa d’alguns fets històrics (una monarquia molt forta i la Revolució Francesa, entre d’altres). Però, malgrat això, a França també existeixen realitats com la de Còrsega o, en un àmbit menys important, la de la Catalunya del Nord, per exemple.

La vigència de l’estat nació és a la seva fase final. Pot durar unes quantes dècades més, però el futur del projecte d’Europa passa per ser una Europa de pobles i regions, una Europa basada en les diferències territorials i amb diverses entitats polítiques. La democràcia del demà -que també hauria de ser la d’avui- hauria de respondre a les demandes concretes dels ciutadans, no només a les demandes materials en el sentit de la justícia distributiva, sinó també en termes de reconeixement. L’Europa dels pobles i regions no vol dir una Europa fragmentada, amb més fronteres, sinó una Europa de pobles agermanats per la justícia global i el reconeixement que tot poble, sigui on sigui, ha de viure d’una manera digna, justa i lliure.

Però perquè sigui així cal un projecte polític d’Europa, que fins ara no existeix; o, dit d’una altra manera, el que hi ha ara és una organització econòmica que utilitza la política al seu servei, és a dir, que obstaculitza la política.

Al llarg de la història, concretament la moderna, els grans conflictes s’han mogut entre dues dimensions: la material i la simbòlica (reconeixement). Són dues dimensions intervinculades, però en cada cas s’hauria d’identificar i estudiar quina és la dimensió influent, és a dir, la que explica el conflicte. El cas català, al meu entendre, és un conflicte de dominant simbòlica que vol trencar amb la violència exercida històricament. El repte d’aquest camí és triple: primer, trencar amb l’homogeneïtat que es vol imposar des de l’estat espanyol; segon, obrir una escletxa en el paradigma de l’Europa dels estats nació, i tercer: Catalunya, en aquesta batalla, ha de reconèixer la seva pròpia diversitat i traçar un projecte de llibertat comuna i igualtat originària.

El cas català és una forta objecció a la democràcia, no només l’espanyola, sinó també a la de la UE. Europa no podrà sostenir gaire temps la seva posició a favor del govern espanyol si aquest no respon, políticament, a la demanda de més de dos milions de catalanes i catalans. I si aquesta part del poble català tensa més la corda, als mandataris europeus els quedaran menys arguments. Catalunya està forçant els límits de l’Europa dels estats; potser és un cas prematur que ha d’obrir camí i problematitzar el projecte europeu actual. O potser, fins i tot, hauria de buscar el seu lloc fora d’aquesta Europa dels estats. Però del que no hi ha dubte és que Catalunya ha començat a caminar. On pot arribar depèn, en gran mesura, de l’empenta de la seva gent.