12-O, res a celebrar i molt a denunciar

Quan un país celebra una diada nacional acostuma a ser per motius d’orgull històric i de caràcter rellevant en el seu imaginari col·lectiu i polític. En el cas d’Espanya, el 12 d’Octubre és una festa nacional (Día de la Hispanidad, Día de la Raza, Día de la Madre Patria); a més, hi ha hospitals, places i carrers amb aquest nom. Però quina genealogia hi ha darrere d’aquesta data?

Fem una passejada històrica. Quan Cristòfor Colom va proposar als Reis Catòlics per primer cop el pla conegut com l’“empresa de les Índies”, la resposta dels reis va ser acceptar el pla però posposar el viatge fins després de conquerir tot el territori d’Al-Àndalus. La idea prioritària dels Reis Catòlics era unificar tot el territori sota les regles d’un estat, d’una identitat, d’una religió, en oposició al món d’Al-Àndalus, on existien múltiples estats -sultanats- amb diferents identitats i diverses religions dins de cadascun. El 12 d’octubre de 1492, uns deu mesos i deu dies després de la conquesta sobre l’Emirat Nassarita de Granada, arriba Colom a les ribes de les “Índies Occidentals”.

Colom, en baixar del vaixell, escriu en el seu diari en trobar-se amb el que ell pensava que eren poblacions de l’Índia -recordem que Colom va morir creient que havia arribat a l’Índia-: “Ellos andan todos desnudos como su madre los parió. […] Y yo creí e creo que aquí vienen de tierra firme a tomarlos por captivos. Ellos deven ser buenos servidores y de buen ingenio, que veo que muy presto dicen todo lo que les decía. Y creo que ligeramente se harían cristianos, que me pareció que ninguna secta tenían”. Així va començar una història de colonialisme, d’apropiació i de violència que té dos vessants connectats: capitalisme i racisme. Capitalisme perquè es va apropiar de les riqueses dels altres i va crear mà d’obra esclavitzada, i racisme perquè es va generar un debat sobre la humanitat o no de les persones indígenes. Cal recordar el debat del Col·legi de Valladolid entre Las Casas i Sepúlveda en el qual es debatia si les indígenes tenien ànima o no.

El resultat d’aquesta sincronia imperialista és l’aniquilació de milions de persones de la població indígena. Ningú nega la catàstrofe generada amb la conquesta, ja sigui per eliminació directa, és a dir, matances massives, o per treballs forçats. El mateix Las Casas n’és testimoni i descriu aquesta violència en diferents llibres. Com a conseqüència d’aquesta aniquilació i davant la manca de mà d’obra, l’imperi espanyol va iniciar el comerç de les persones esclavitzades de l’Àfrica per portar-les a treballar les terres de les Amèriques.

¿Com pot ser celebrat un dia que va ser l’inici de segles d’una història de genocidi i vergonya? Un país sa democràticament és aquell que revisa la seva memòria històrica i corregeix les anomalies del passat. No és una qüestió d’autoria material -l’Espanya actual no té responsabilitat material d’aquells fets- sinó de reconeixement simbòlic i de sentit de la justícia atemporal. Ningú entendria que el govern alemany no reconegués el nazisme com un fet monstruós que cal ser recordat com a tal, o que el govern francès celebrés la seva colonització d’Algèria o del Marroc. És evident que cada país té la seva barbàrie, però celebrar aquesta barbàrie i ostentar el poder militar en una diada -com el que passa el 12 d’octubre- és símptoma de manca de sentit de justícia global i poca revisió de la història pròpia.

El 12 d’octubre hauria de ser recordat com a data de denúncia del colonialisme i del racisme, hauria de ser explicat a les escoles com a origen d’una modernitat fonamentada sobre l’exclusió de l’“altre” no cristià, no blanc europeu. La frase que diu “El 12 d’octubre, res a celebrar” té un component de justícia històrica, no va en contra d’Espanya, sinó al contrari, vol democratitzar-la, fer-la més digna, justa, antiracista i anticolonial.

A Catalunya encara hi ha simbologia colonial present als carrers i places d’algunes viles en senyal de reconeixement d’un passat “gloriós” d’aniquilació, de violència i d’acumulació de riquesa a través del comerç de les persones esclavitzades. Molts monuments i estàtues colonials han de ser eliminats per reparar la història i dignificar Catalunya. La indiferència davant d’aquest fet perpetua la ferida del passat colonial i mostra el poc respecte als ciutadans presents a Catalunya originaris de països del continent americà i de l’Àfrica. Una forma de perpetuar el racisme, vaja!