L’enèsima crisi al vèrtex del Cos de Mossos d’Esquadra (CME) ha estat notícia política rellevant des de la setmana passada. I, naturalment, tothom hi ha ficat cullerada. Salvador Illa ha demanat insistentment la dimissió del conseller d’Interior. Junts va aprofitar el flanc que deixaven al descobert els seus aliats d’ahir i adversaris d’avui. Vox aplicà al tema l’única idea que es pot trobar al seu programa: que l’Estat prengui el control dels Mossos. Alguns mitjans de comunicació s’han deixat endur per metàfores desgraciades i impròpies (“soroll de sabres”), com si, en lloc d’una policia civil, estiguessin parlant de la Divisió Cuirassada Brunete a principis dels anys 1980. Fins i tot la CUP ha pontificat sobre com s’hauria de comandar el cos; la CUP, que dissoldria totes les policies per “repressores” i el model de seguretat pública de la qual deu ser, mentre no ens n’expliquin un altre, el de les Patrulles de Control del 1936...
La responsabilitat primera de tot aquest rebombori, però, és del conseller Joan Ignasi Elena, el director general Pere Ferrer i els seus equips. En aquest cercle, i entre els que l’aplaudeixen, preval una obsessió: esborrar de la cúpula del cos l’empremta i el llegat del major Josep Lluís Trapero, després d’haver-lo destituït el desembre passat. En privat, anomenen Trapero “el generalíssim” i l’acusen d’haver exercit un lideratge massa fort i massa personal..., com si una organització policial pogués ser dirigida amb mètodes assemblearis... o “corals”. Potser tampoc no li perdonen que, en el seu judici davant l’Audiència Nacional, digués que tenia preparat un pla per detenir el govern Puigdemont, si un jutge li ho hagués ordenat. O que –segons asseguren els zeladors de la puresa patriòtica– no sigui independentista.
I bé, no tinc accés a la consciència del major Trapero, ni he estat mai subordinat ni confident seu. Tanmateix, hi ha algunes coses que són indiscutibles: durant el seu comandament, l’agost del 2017, la ciutadania cobria de flors els vehicles dels Mossos desplegats per una Barcelona atemorida, i n’aplaudia els agents; sota el seu comandament, la Policia de Catalunya no es va deixar arrossegar a la repressió del referèndum de l’1 d’Octubre, per a gran contrarietat de De Los Cobos i companyia, l’objectiu dels quals era que els Mossos sortissin d’aquella jornada ben impopulars i desprestigiats. Josep Lluís Trapero arriscà en aquests envits la carrera i la llibertat. Ara, en canvi, no hi ha un “generalíssim que mani massa”, però la cúpula del CME sembla la de l’exèrcit de Pancho Villa; o, si no volem ofendre la memòria de l’il·lustre revolucionari mexicà, la de les institucions d’aquella República de Llibertònia que presidia Groucho Marx: xantatges, filtracions, denúncies, telèfons espia..., i teories conspiratives, que són un recurs típic dels governants mediocres per justificar els seus desencerts.
Un d’aquells articulistes que defensen sempre, indefectiblement, les posicions del partit que els empara (en aquest cas, Esquerra Republicana) justificava l’altre dia la caiguda del comissari Josep Maria Estela amb l’argument que la Policia de Catalunya - Mossos d’Esquadra “no és un cos aliè als canvis de govern”. En efecte, no ho és si ens referim a la seva direcció política (per bé que l’actual director Ferrer va ser nomenat per un altre conseller, adscrit a un partit diferent del que ara governa en solitari).
Però, si parlem de la direcció professional i uniformada, em sembla evident que la prefectura del CME no és com una subdirecció general o una funció de cap de gabinet en qualsevol conselleria, el o la titular de la qual es pot canviar cada setmana, si convingués. El càrrec que dirigeix 18.000 dones i homes armats demana estabilitat i continuïtat o, com deia recentment un sindicat policial, “un lideratge clar i durador”; i hauria de ser mantingut molt al marge, no diré dels canvis de govern, però almenys dels canvis d’humor o de criteri, de les rectificacions i les giragonses del conseller de torn. Tenim poques estructures d’estat, però alguns sembla que ni tan sols se les prenen seriosament, ni saben com dirigir-les sense fragilitzar-les. Ah, per cert: i la tesi segons la qual el comissari Estela ha estat cessat per antifeminista –a quin spin doctor de pa sucat amb oli se li deu haver acudit?–, perquè es resistia a la “feminització” de la cúpula del CME, resulta senzillament grotesca, a més d’ofensiva per al destituït.
Aquells que ens estimem el Cos de Mossos d’Esquadra, que l’hem defensat sempre contra la demagògia dels uns o dels altres i que fins i tot hem fet alguna modesta contribució al seu desenvolupament al llarg dels darrers trenta-cinc anys, no podem contemplar en silenci aquest espectacle penós que ja fa massa temps que dura, i que comença a recordar els temps infaustos del conseller Joan Saura i el secretari general Joan Boada, quan també es donava la culpa de tot al “soroll mediàtic”. S’han d’acabar a la Policia de Catalunya els lideratges confusos i efímers, les bicefàlies tòxiques i inoperants, les maniobres ja no sé si de politització o de simple potineria. Que el comissari Sallent tingui sort; necessitarà força més.
