Mossèn Alcover i Pompeu Fabra davant el problema de les 'Normes' (1963)
Peces històriques
De l’article de Francesc de Borja Moll (Ciutadella, 1903 - Palma, 1991) a Serra d’Or (XII-1963). L’any vinent escau el centenari de la publicació del primer fascicle del Diccionari català-valencià-balear. Una obra monumental anomenada correntment Diccionari Alcover-Moll o simplement l'Alcover-Moll per remarcar als seus principals artífexs: el lingüista mallorquí Antoni Maria Alcover (Manacor, 1862 - Palma, 1932) i el filòleg menorquí Francesc de B. Moll.
La història de les Normes ortogràfiques –vull dir de llur elaboració, promulgació i difusió– és un dels episodis més curiosos de la vida cultural catalana moderna. Les accions i les reaccions que aqueixa història -si s’arribava a escriure- hauria de contar tenen una certa semblança amb les vicissituds de la Reforma i la Contrareforma. Hi ha uns reformadors (els “normistes”) que volen introduir modalitats noves que consideren necessàries per a posar fi a un estat de desordre; i hi ha contrareformadors (els “antinormistes”) que, en nom d’uns principis suposats tradicionals i comparables a dogmes, s’oposen a l’actitud reformadora. I s’hi oposen amb una fúria i un arrauxament dignes de més bona causa. La història d’aquestes lluites potser no s’escriurà mai, però em sembla útil aportar alguna documentació sobre la “prehistòria” d’aquella gran reforma, i especialment sobre la part que hi tingueren les dues figures principals de la lingüística catalana d’aquell temps: Pompeu Fabra i mossèn Alcover. Aquests dos personatges extraordinaris eren tan diferents l’un de l’altre, que podem dir que, més tost que “completar-se” mútuament, el que feien era “neutralitzar-se”. En Fabra era el tipus d’home fi, reservat, sagaç, ponderat, observador dels detalls però capaç de reduir-los a síntesi i a sistema. Mossèn Alcover era l’home rural, francot, ingenu, arrauxat, bon arreplegador de minúcies però incapaç de sintetitzar-les ni, per tant, sistematitzar-les. [...] Políticament, els dos grans promotors de la revolució lingüística en el nostre país eren també antitètics. Fabra, liberal i republicà; Alcover, integrista i monàrquic amb arrel carlina. Aquesta oposició de caràcters tenia, però, una compensació en una qualitat comuna al mestre barceloní i al mallorquí: un amor encès a la llengua catalana; i concomitant amb aquest amor, un desig sincer d’arribar a una unitat de criteri ortogràfic que posés fi a l’anarquia que fins als primers anys de la centúria havia imperat. [...] El 24 de gener de 1913 apareixen les Normes, firmades per dinou membres de l’Institut Estudis Catalans. Les discussions havien arribat a donar un fruit positiu, encara que alguns dels firmants (entre ells els mateixos Fabra i Alcover) mantenien reserves serioses sobre punts concrets de la reforma que havien votat. [...] Les petites divergències ortogràfiques i altres de més fondes en matèria gramatical, lexicogràfica i administrativa, arribaren a trencar sorollosament la cordialitat i harmonia que havien unit l’apòstol de la nostra llengua amb el mestre de la nostra gramàtica moderna. Com a conseqüència de la ruptura violenta amb l’Institut, Mn. Alcover es considerà deslligat del compromís d’observar les Normes [...] Essent temperamentalment agressiu i mancat de contenció, portà a extrems exagerats les seves diatribes [...] Com a prova, però, de la bondat de cor de tots dos i sobretot de la generositat de Fabra (que era l’ofès públicament), tenim el fet de llur reconciliació en l’any 1926, quan les Normes ja havien assolit l’acceptació universal i definitiva.
