Mossegar la poma

Fa quatre anys em vaig comprar un ordinador portàtil. Un Mac. No hi ha color, em va assegurar el venedor. Després de dues dècades de pertànyer a la classe mitjana amb el miserable PC de torn, potser sí que havia arribat el moment de fer el pas i d'evolucionar. Sovint em passava, quan anava de festivals amb les meves pel·lícules, que seia al hall d'un hotel al costat d'algun altre director que es distreia fardant amb el seu Mac portàtil mentre la gent més moderna i interessant se li acostava amb qualsevol excusa. A mi no. Jo sempre em quedava sol amb la llibreta entre les mans.

Per això fa quatre anys em vaig acostar decidit a una de les botigues del senyor Jobs. 1.500 euros, pantalla de 17 polzades i disseny extrapla. Haig de reconèixer que m'ha fet feliç i que encara que he seguit viatjant amb la meva llibreta, quan tornava a casa sempre hi havia la poma esperant-me. Fins dissabte. L'altre dia ja no es va encendre, ni respirava. Vaig començar a suar i el pols cardíac se'm va disparar. Vaig trucar a tots els amics experts en el tema, a la fàbrica de Califòrnia i a casa de la mare de l'Steve. Res de res. Era diumenge i a ningú li importava la meva crisi. L'endemà a primera hora ja era a la botiga. Diagnòstic: la placa. No hi ha res a fer. Compri-se'n un altre. És normal, és vell. Vell? Si només té quatre anys! Els vaig dir de tot i, conscienciat de l'estafa mundial en què vivim, m'he dedicat a apuntar-me a tots els grups antisistema i associacions contra l'explotació d'usuaris que he trobat. Surten de fàbrica amb data de caducitat, m'ha assegurat gent experta. És l'imperi del consum, no hi ha res a fer i som les seves víctimes. Per això prometo mantenir-me ferm en el boicot i demà no penso anar a recollir el nou iMac 25 polzades que acabo de reservar.