Després de mil dies d’invasió russa d’Ucraïna, la guerra torna a mutar. El possible ús de míssils nord-americans contra territori rus, l’entrada de tropes nord-coreanes al costat dels soldats russos i l’acceleració de la robotització del front de guerra sacsegen el desgast imparable de l’empantanament militar i la incapacitat política.
Amb la victòria electoral de Donald Trump encara pendent dels últims recomptes, el Kremlin ha intensificat els bombardejos simultanis a la línia del front oriental, i ha destruït ciutats i infraestructures energètiques, i ha obligat Kíiv a implementar el racionament elèctric a conseqüència dels danys causats.
Com a resposta, un Joe Biden derrotat, però alliberat de pressions internes, s’aferra a les seves últimes setmanes al Despatx Oval per sacsejar el front de guerra ucraïnès. L’autorització a l’exèrcit ucraïnès perquè pugui utilitzar míssils ATACMS nord-americans per atacar a dins de territori rus accelera una escalada militar que ja havia començat amb la internacionalització del conflicte per la presència de milers de soldats nord-coreans al costat de les tropes russes amb l’objectiu de tornar a prendre Kursk.
Feia mesos que Volodímir Zelenski demanava a Washington poder utilitzar aquests míssils de llarg abast. Ara Biden fa el pas, però deixa les conseqüències d’aquest nou escenari en mans del seu successor.
La decisió de l’encara president dels Estats Units sembla, en aquests moments, més política que militar. El Washington Post cita l’escepticisme d’alguns funcionaris del Pentàgon que consideren que qualsevol benefici militar de l’ús d’aquests míssils seria limitat, i en la mateixa línia s’han pronunciat des del Regne Unit.
Sobre el terreny, a més, la maquinària de guerra s’alimenta de les seves pròpies dinàmiques i necessitats. Mentre el nombre de soldats d’infanteria desplegats a les trinxeres disminueix i Kíiv malda per mobilitzar més persones al front de guerra, membres del govern ucraïnès han explicat a l’agència Reuters que l'automatització serà un dels objectius de l’any que ve per al camp de batalla. El mateix passa al bàndol del Kremlin.
Les víctimes russes es troben a nivells rècord d'unes 1.500 al dia. Això ha accelerat la producció de la guerra en remot. Tant Ucraïna com Rússia estan en camí de fabricar al voltant d'1 milió i mig de drons aquest any, que costen uns quants centenars de dòlars cadascun i es poden pilotar de forma remota, per identificar i atacar objectius enemics.
En aquest context, la intensificació dels combats sembla respondre a l’estratègia d’augmentar l’aposta just abans que l’escenari de “pau per territoris” que la victòria de Donald Trump podria posar sobre la taula comenci a sumar adeptes.
També la Unió Europea comença a assajar respostes diferents. La trucada telefònica de divendres passat entre el canceller Olaf Scholz i el president rus, Vladímir Putin, després de dos anys de silenci imposat pels principals líders de la Unió Europea, ha mogut els fràgils equilibris comunitaris. El primer ministre polonès, Donald Tusk, advertia que “ningú aturarà Putin amb trucades telefòniques”.
En la memòria europea tornen les lliçons del 2014 i dels Acords de Minsk; de com el pragmatisme de la Unió va acabar topant amb la Rússia envalentida que va envair Ucraïna el febrer d’aviat farà tres anys. Ara, amb Olaf Scholz i Emmanuel Macron convertits en ànecs coixos de la seva política interna, i les institucions comunitàries encara en transició, la UE està obligada a ressituar-se.
Fins ara els Estats Units i la Unió Europea han exercit de socis proveïdors de la guerra d’Ucraïna però des de la incapacitat manifesta per determinar el resultat del conflicte, més enllà de mantenir el front encallat.
“Europa es va negar a pensar i ara és Trump qui actuarà”, escriu Sven Biscop, expert de l'Egmont Institute de Brussel·les. La UE ha evitat el debat estratègic sobre el futur d’Ucraïna, aclaparada per les seves pròpies urgències internes i la por a obrir divisions més profundes entre els seus socis. L’aposta per reforçar la defensa europea i oferir un futur encara indefinit per a una Ucraïna de postguerra són respostes més simbòliques que estratègiques. S’ha prioritzat, fins ara, la unitat present, i s’ha renunciat a la iniciativa política en un conflicte que amenaça directament la seguretat continental.
