Morts a sota casa

L’incendi que ha acabat amb la vida de la família a la plaça Tetuan de Barcelona ens obliga a mirar allò que sovint sembla invisible: la pobresa que viu acampada als carrers del centre de Barcelona. En determinades voreres més amples i ben il·luminades (els deu fer sentir més segures), persones soles o per parelles estiren un matalàs i, quan es fa fosc, es fiquen dins una tenda o es cobreixen amb cartrons que els fan de quatre parets, o dormen tan tapades com poden, a la vista de tothom, mentre les finestres dels baixos o el carret de supermercat els fan de tauleta de nit.

Comparat amb aquesta precarietat, la possibilitat de ficar-se a viure en un local buit sembla millor però, lògicament, la precarietat no desapareix sinó que es transforma. I d’aquí que s’hagi produït l’incendi en una altra nit freda de les que estem tenint aquests dies.

Diu l’Ajuntament que estava al corrent de la situació de la família i que els facilitava aliment, escolarització i atenció mèdica. Encara bo. Però un local ocupat, amb la llum i l’aigua punxades, no és una casa, i menys per a una família amb criatures. I encara fa més mal saber que els poders públics (els que siguin) arriben a atendre algú que viu on no hauria de viure però, un cop s’han preocupat del més immediat, una nebulosa legal els impedeix treure’ls d’allà.

¿En quina terra de ningú s’ha quedat una necessitat tan peremptòria? Que ho afrontin totes les administracions. Si el problema és la llei, canviem la llei. I si no podem, fem-ne un cas en nom de la dignitat d’aquestes persones i de la seguretat els veïns dels locals ocupats. Tot menys considerar que l’ocupació és una solució indefinida i tornar a passar per tragèdies com les d’avui.