A les historietes de Mortadel·lo i Filemó (deixin-me dir que jo també els adoro, i que m'ha sabut greu la mort d'Ibáñez), sobretot a les més antigues, hi surt sovint representada, sense al·ludir-hi directament, l'Espanya del franquisme. Personatges analfabets, pobres o molt pobres, embrutits per la falta d'educació i d'oportunitats, en un món en què les jerarquies eren indiscutibles, i els abusos de poder, la forma principal de relació. Picaresca, oportunisme, mediocritat, hipocresia, falsa moral, ofec de les llibertats, desinterès total pel bé comú. Per descomptat que aquests no eren els temes principals de les aventures dels agents de la TIA, que estaven molt més ocupats intentant resoldre el cas del bacallà (un cas que no devia ser espinós, sinó amb tendrum: perdó). Les xacres que hem enumerat hi apareixen de fons, però costa poc detectar-les, com els detallets poca-soltes que Ibáñez solia afegir a moltes de les seves vinyetes. De passada, a través dels personatges secundaris o dels que tenien tan sols aparicions puntuals, l'historietista, el dibuixant, el pintamones (Ibáñez va tardar molt a assumir que es podia presentar com a “autor de còmic”) reflectia el precari paisatge moral d'una dictadura. Ja a la democràcia, a l'Espanya dels Jocs Olímpics i dels successius pelotazos, seguiria fent el mateix, però els objectes de burla serien uns altres: la fanfarroneria, la superficialitat, la prepotència, la necessitat d'aparentar. Una inflació dels egos que ha desembocat en l'era de les egolatries desbocades i estúpides que patim avui, mentre les llibertats tornen a estar en precari i els abusos de poder a l'ordre del dia, si és que mai havien deixat d'estar-hi.
Avui cal recordar que fa vuitanta-set anys de l'aixecament militar feixista que va acabar amb el govern de la República i amb la vida d'algunes desenes, segurament centenars de milers de persones (no se'n sap la quantitat exacta, de víctimes de la Guerra Civil Espanyola, perquè mai s'ha aconseguit resoldre la confusió interessada de xifres). Allò sí que va ser un cop d'estat en tota regla, seguit d'una dictadura igualment sanguinària que va executar, empresonar o fer exiliar molts milers de persones. En contra del que afirma la dreta nacionalista espanyola, vuitanta-set anys són molt pocs anys: són vives moltes persones que en aquell moment eren infants, o que varen néixer durant la guerra, o just després. Gràcies a les lleis de memòria històrica, o democràtica, tot just s'han començat a recuperar les restes dels homes i les dones que van ser assassinats pels feixistes. El paisatge de grisor i pobresa, material i moral, de què hem parlat més amunt, va ser produït per aquests crims, i pel dolor i la infàmia que els va acompanyar durant moltes dècades. Hi ha un partit, el PP, que mai ha acabat de condemnar la insurrecció feixista que avui recordem, i un altre, Vox, que l'enalteix i l'aplaudeix. Si a algú això no li sembla motiu d'emergència democràtica per anar a votar diumenge, deu ser que hi veu menys que Mortadel·lo amb la disfressa de talp.
