"És terrible estimar el que la mort ha tocat". El desembre del 2017 vaig sentir casualment aquestes paraules a l'últim capítol d'una sèrie de televisió, Godless. No me n’he pogut desprendre. Les pronuncia una noia que està enterrant el seu amant, amb qui gairebé no s'havia intercanviat un petó. Alguns atribueixen la seva autoria al jueu de Tudela Yehuda Halevi, però el seu autèntic autor és Chaim Stern, un rabí de Brooklyn mort l’any 2001:"És una cosa terrible / estimar el que la mort pot tocar. / És una cosa terrible / estimar, esperar, somiar, ser... / ser, / i, ai, perdre. / És cosa de ximples, això / i una cosa sagrada. / Una cosa sagrada / estimar. / Perquè la teva vida ha viscut en mi, / el teu riure una vegada em va aixecar, / la teva paraula va ser un regal per a mi. / Recordar tot això és una joia dolorosa. / És una cosa humana, l'amor, / una cosa sagrada, estimar / el que la mort ha tocat".
"També el que és bell ha de morir", deia Schiller, i les seves paraules van ser musicades per Brahms (Nänie) en un intent de crear bellesa imperible amb el cant a la vida perible.
Louis Massignon explica: "Un teòleg musulmà anomenat Hallach passava un dia amb els seus deixebles per un dels carrers de Bagdad quan el va sorprendre el so d'una flauta exquisida. «Què és això?», li va preguntar un dels seus deixebles. «És –li va respondre– la veu de Satanàs que plora sobre el món. Vol fer-lo sobreviure a la destrucció; plora per les coses que passen; vol reanimar-les, mentre cauen, i només Déu roman»".
La tragèdia de Satanàs és que vol aturar el temps, però solament Déu viu en un present etern. Plora perquè no pot ni aturar el temps ni crear bellesa amb les seves llàgrimes. Només els homes poden creen bellesa experimentant el malenconiós pressentiment que totes les coses del món s'acaben. Aquesta és la nostra manera de dir-li a la mort que no té la darrera paraula. Més encara: "Témer la mort és renunciar a la bellesa a canvi del que és bonic, aquesta rebel·lió flàccida contra la corrosió. Caminar pensant en la mort és obrir el cor a llampecs de foc que no tenen igual" (Eric C. Wilson, Contra la felicitat).
Coneixeu els petits poemes japonesos de comiat escrits pels joves aviadors kamikazes? Aquest és de Yamagocchi Teru. Tenia 22 anys quan va morir: "Morim, / com a la primavera, / flors de cirerer, / pures i brillants".
Tot just havien travessat els llindars de la vida adulta, però aquests aviadors, abans de llançar-se en picat contra els vaixells enemics, enviaven els seus poemes a remuntar el temps. En comparar les seves vides amb la floració primaveral dels cirerers, curulla però efímera, es resistien a acceptar que alguna cosa no perdurés en la següent floració. Afegeixo dos poemes escrits a les portes de la mort:
"Aquest món / amb què puc comparar-lo?/ Amb camps de tardor / tènuement il·luminats, al capvespre, / pels llampecs". (Minamoto no Shitago).
"Sorprès per la foscor / em refugiaré sota les branques d’un arbre. / Només les flors / m'acullen aquesta nit". (Taira no Tadanori).
Deia Xostakóvitx que la por a la mort és la més intensa de totes les emocions. Sota els seus efectes es va fer immortal en la seva música.
Sembla que per degustar els sabors de la vida necessitem els disgustos.
Pavese ens diu en un dels seus contes que Zeus abandona de tant en tant l'Olimp per perdre's entre els homes i caminar per les seves vinyes i els seus mercats. Ben bé que sap que en el món de les coses humanes tot és efímer, però sap també que només entre els homes es pot gaudir de la bellesa efímera. Hi ha meravelles que només floreixen en el temps dels mortals, que, ben mirat, no és ni el present, ni el passat, ni el futur. És el temps de l'"encara no".
Montaigne recull un munt d’anècdotes que mostren la singularitat efímera d’aquest temps, que és, alhora, el temps de la vanitat de l'existència. En una d’elles ens assegura que conduïen un reu al patíbul i, en entrar en un carrer, es va començar a resistir. En ser preguntat pel motiu de la seva resistència va contestar que en aquell mateix carrer vivia un botiguer amb qui tenia contret un antic deute i no volia caure a les seves mans per no sortir-ne malparat.
Xabier Irujo explica a La mecánica del exterminio (Crítica, 2025) l'impressionant cas d'un nen de vuit anys que en una execució en massa dels Einsatzgruppen es va girar cap al seu botxí i li va preguntar amb els ulls molt oberts: "Estic bé aquí?"
Tot el món de les coses humanes està tocat per la mort. Però vist de prop i amb una mirada desarmada, és impossible no estimar-lo.
