Mort i naixement dels partits europeus

Els partits polítics, com diu l’article 4 de la Constitució francesa, “contribueixen a l’expressió del vot; es creen i duen a terme les seves activitats amb llibertat, i han de respectar els principis de la sobirania nacional i la democràcia”.

El general De Gaulle els veia com una reminiscència dels règims parlamentaris inestables previs. Si ara tornés, De Gaulle segurament es miraria el paisatge polític francès amb un punt d’autoreivindicació. Els partits polítics, que en el passat havien estat ben greixats i eren poderosos, estan fets un desastre: els activistes els han abandonat, els assolen les lluites internes, són incapaços de complir el seu paper en el debat públic, busquen desesperadament noves idees per a un món canviant. Els dos pilars de la vida política francesa, el Partit Socialista i el partit de centredreta ara anomenat Els Republicans, que van generar presidents i majories parlamentàries durant gairebé sis dècades, s’han ensorrat. En les últimes eleccions al Parlament Europeu, al maig, els seus candidats, junts, amb prou feines van aconseguir un 14% dels vots.

Pot semblar, erròniament, que el moviment centrista del president Macron, En Marxa, rebatejat com La República en Marxa, i el Front Nacional d’extrema dreta de Marine Le Pen, ara anomenat Reagrupament Nacional, han substituït l’anterior duopoli esquerra-dreta. Però encara estan en construcció. Sense una disciplina de partit real, l’enorme majoria parlamentària de Macron mostra senyals de desassossec. Pel que fa al partit de la senyora Le Pen, recupera força, però com que mai ha guanyat unes eleccions nacionals, encara no se’l veu com un partit de govern.

La majoria de països de la UE estan vivint turbulències semblants, amb diversos graus d’intensitat. El drama del Brexit no només ha fet enfadar els britànics: també ha destrossat el seu sistema bipartidista multisecular. El domini dels partits conservador i laborista es veu desafiat per l’ultradretà Partit del Brexit i pel centrista Partit Liberal Demòcrata. L’actor polític més poderós d’Itàlia és ara mateix la ultradretana Lliga de Matteo Salvini, que a poc a poc va deixant de banda el seu soci de coalició, el Moviment 5 Estrelles. De lluny pot semblar que Alemanya continua sent la campiona de l’estabilitat, però no és més que una il·lusió: també allà, dos pilars, els democratacristians i els socialdemòcrates, perden el control ràpidament, com dinosaures agonitzant. L’actual Gran Coalició segurament serà l’última. A Escandinàvia també s’hi estan veient majories fragmentades i coalicions estranyes.

Alguns països europeus sembla que contradiguin la tendència. Mirar-ho de més a prop permet entendre-ho: els seus sistemes polítics són una herència de les seves pròpies revolucions. Espanya i Portugal, amb uns partits socialdemòcrates que es recuperen bé en les últimes enquestes, no van sortir de les respectives dictadures fins als anys setanta. I aquesta mateixa jove estabilitat es pot aplicar a l’Europa Central postcomunista, on l’esquerra encara té l’estigma dels règims soviètics i on ha nascut una marca pròpia de conservadorisme nacionalista.

Si el vell sistema mor a les grans democràcies, què el substituirà? Hi ha tres grans forces polítiques que estan guanyant poder en un entorn polític canviant en què l’escalfament global i la immigració estan substituint les qüestions definitòries de l’eix esquerra-dreta. Els partits nacionalistes de dretes, que havien sigut marginals, ara són un element estructural del paisatge polític d’Europa: tenen 115 dels 751 escons del Parlament Europeu elegit al maig. El centre intenta reinventar-se com a força impulsora: el model Macron és atractiu per a molts joves polítics fora de França, però l’absència d’una base ideològica (de moment) fa que sigui difícil d’imitar. La tercera força, i la més innovadora, és el moviment verd.

A França, el partit ecologista és ara la primera força entre els votants de 18 a 34 anys. A Alemanya, Els Verds, molt ben estructurats, s’han enfilat fins al 20,5% dels vots a la eleccions europees, i les enquestes nacionals els donen un percentatge de vot fins i tot superior. Estan en ratxa: ja han superat el vell Partit Socialdemòcrata i fins i tot amenacen la Unió Democratacristiana de la cancellera Angela Merkel. La popularitat d’Els Verds, que també va en augment als Països Baixos, Bèlgica, Finlàndia, el Regne Unit i Irlanda, està forçant altres partits a incorporar part del seu programa sobre el medi ambient.

Ara bé, ¿l’ecologia és una ideologia? El líder dels Verds francesos, Yannick Jadot, vol que substitueixi la socialdemocràcia com a “força impulsora” de la política europea. I potser no és una ambició tan extravagant. La relació entre l’ecologia i el capitalisme ja comença a aparèixer en el debat públic com un nou paradigma a mesura que els grups polítics reavaluen els seus fonaments ideològics: els que creuen que l’ecologia i l’economia de mercat són compatibles competeixen contra els defensors més radicals d’un canvi complet del nostre model de creixement. El debat, molt encès, sobre els acords de lliure comerç de la UE i el seu impacte sobre el medi ambient encaixa a la perfecció en aquest nou camp de batalla. Al segle XX la lluita contra l’escalfament global estava limitada a grups d’extrema esquerra i intel·lectuals. Ara, en aquesta època de reacció contra la globalització i d’esdeveniments meteorològics extrems, s’ha tornat mainstream.

Podem viure sense partits polítics? Segurament no, mentre continuem celebrant eleccions i confiem en les institucions representatives per governar les nostres societats. Però mentre els vells partits desapareixen i els nous moviments s’acaben d’ajustar, aquestes institucions s’estan posant a prova. L’agitació europea té un costat positiu, i és important: ha començat la recerca d’un sistema millor, i els ciutadans volen formar part de la solució, com demostra la gran participació en les eleccions europees. Europa s’està convertint en un laboratori polític gegant. No canvieu de canal.