La mort de Molière: en el tercer centenari del naixement (1922)

Columna de Josep Maria Junoy (Barcelona, 1887-1955) a La Veu de Catalunya (15-I-1922). El 15 de gener passat va fer quatre-cents anys del naixement del dramaturg i actor Jean-Baptiste Poquelin, més conegut per Molière (París, 1622-1673). El gener del 1922 els diaris barcelonins (sobretot La Publicitat i La Veu de Catalunya) van commemorar el tercer centenari de Molière amb comentaris sobre les seves obres. Josep Maria Junoy va sorprendre amb aquest article de tons místics. Uns deu anys abans havia dibuixat acudits anticlericals a la revista Papitu. El 1930 va fer pública la seva conversió al catolicisme i va esdevenir un apologeta cristià. L’any 1917 Junoy s’havia revelat com un periodista innovador en la direcció de la revista Trossos i per experimentar un nou gènere: el cal·ligrama periodístic (en vam reproduir un en aquesta secció el 21 d’octubre del 2012).

Tindrem sobradament temps i avinentesa (davant una obra semblant l’actualitat mai passa) per a anotar al marge de les principals “tipificacions humanes” de Molière. Aquests dies se celebra el seu centenari: el tercer centenari de la seva naixença. Ens plau a nosaltres contribuir-hi recordant la data de la seva mort -18 de febrer de 1673- així com algunes de les circumstàncies que s’atribueixen als seus moments darrerencs. Pocs dies abans qualques amics havien assajat de reconciliar Molière amb la seva muller. La vida en comú reprengué de nou. Però Molière, minat del tot per la malaltia [tuberculosi], vorejava la fi. Durant una de les representacions precisament, oh ironia! d’El malalt imaginari, se sentí Molière greument indisposat. Varen portar el malalt, tot seguit, en una llitera a casa seva. Un nou vòmit de sang sobrevingué poques hores després. Llavors, Baron [l’actor Michel Baron, de 18 anys, de qui es va enamorar Molière quan en tenia 47], el company d’escena, el rival d’amor, davallà a prevenir la muller de Molière, que estava, a la planta baixa, preparant una droga calmant. Molière restà tot sol amb dues germanes de la caritat que havien estat cridades per a vetllar-lo. Té ara la paraula Grimarest [Jean de Grimarest, (Bernières, 1659-París, 1713)], autor d’una Vida de Molière [1705]: “Aqueixes dues religioses li donaren el reconfort edificant que era d’esperar, i sembla que ell va comportar-se com un bon cristià. El seu darrer alè s’esmunyí entre els braços de les dues germanes de la caritat. La sang que eixia de nou en abundància de la seva boca l’asfixià de sobte... Fou qüestió de pocs minuts. Quan Baron i madame Molière [Armande Béjart, 1642-1700)] reaparegueren a la cambra, ell ja havia finat.” Mort, doncs, Molière sense l’amistat ni l’amor -que ell havia ridiculitzat i que tant l’havien traït- a son entorn. El seu esguard agonitzant, però, fou asserenat per l’esguard puríssim de dues serventes del Crist.