L'estiu passat va coincidir l'estrena de dos biopics cinematogràfics dedicats a les que degueren ser les dues primeres veritables icones globals promogudes per la cultura de masses del capitalisme madur (també dit salvatge), és a dir, Marilyn Monroe i Elvis Presley. El film sobre Marilyn, Blonde, va resultar ser un fiasco, a pesar de comptar amb una interpretació de mèrit a càrrec de l'actiu Ana de Armas i de basar-se en un llibre de la sempre solvent Joyce Carol Oates. Però el director, Andrew Dominik (autor en el passat d'alguna pel·lícula interessant), l'espifiava amb una mirada arrebossada en el morbo i els arquetips més casposos. Per contra, Elvis, la pel·lícula de Baz Luhrmann sobre qui encara ostenta el títol de Rei del Rock, va ser una sorpresa ben grata. És Hollywood, naturalment, però Hollywood quan fa les coses de la millor manera que sap, i en sap molt. Entre els encerts del film hi havia el de donar la veu narradora al dolent de la funció: el representant d'Elvis, el famós i tenebrós coronel Tom Parker (que, com es diu al film, ni era coronel ni era Parker, sinó un estafador holandès fugat de la justícia del seu país), que va saber dur el seu client a una fama mai vista fins aleshores, però que també, literalment, el va deixar que rebentés. I també, el de mostrar la fragilitat del protagonista: un jove de casa humil que no sabia quasi res de res, que tenia un talent artístic fora de tot dubte, i a qui tot li va venir gran.
Com que la pel·lícula s'atura a la mort d'Elvis (a 42 anys), Lisa Marie, filla seva i de Priscilla Presley, hi surt només com a nadó i infant. Ara la Lisa Marie real ha mort amb 54 anys, prematurament també. Va morir igualment jove qui va ser el marit de Lisa Marie, Michael Jackson, un altre gran talent pop de vida descontrolada, i una altra icona que es va emmirallar en el reflex d'Elvis. Priscilla Presley (molt ben interpretada al film per Olivia DeJonge, com Elvis i Parker ho són per Austin Butler i Tom Hanks) és ara una dona de 77 anys que ha hagut de veure'ls morir a tots, a més de viure irremissiblement lligada a una llegenda, tant si li plau com si li dol. Tot en aquestes vides és excessiu, desproporcionat, de vegades grotesc. Però també hi ha la música, la veritat profunda i la bellesa que tots podem comprendre gràcies a la música.
Escoltant les seves gravacions queda clar que Lisa Marie Presley no el va heretar, el talent musical d'Elvis. Però el pitjor és que, si ho hagués fet, ningú tampoc l'hi hauria reconegut. El que ha passat ha estat allò que molts esperaven d'ella: s'ha consumit, fins al dia de la mort, sota una ombra que no és ben bé la de son pare, sinó la mateixa ombra que ja es va emportar son pare. Una ombra que és feta de rancúnia, d'enveja, de recel, de classisme, de ressentiment. I també, per part d'ells, de la freda desolació de les matinades de despertar-se drogats i bruts, amb tot el cos adolorit, i no entendre res. Són històries com les que ja contaven els grecs antics, sí, només que retransmeses per la pantalla.
