La mort de l’esquerra llatinoamericana
L’esquerra llatinoamericana acaba de passar uns mesos terribles. A l’Argentina, a Veneçuela i a Bolívia ha sigut derrotada contundentment en tres tipus d’eleccions diferents. El president de l’Equador, Rafael Correa, probablement veient la tendència que s’imposa al seu voltant, va decidir abandonar els intents de mantenir-se en el poder. A Xile els escàndols de corrupció assetgen líders respectats fins ara. Fa poc la xarxa de la corrupció va atrapar una de les persones més reverenciades pels esquerrans de l’Amèrica Llatina del segle XXI: l’expresident del Brasil Lula da Silva.
La marea rosa baixa. Per què ha passat ara, això? Què pot aprendre’n l’esquerra mentre es retira del poder?
Des que Hugo Chávez va ser elegit a Veneçuela, el 1998, partits, moviments i líders de l’esquerra moderada o extremista han governat a la major part de la regió. Els presidents d’esquerra eren reelegits o bé els seus substituts, triats a dit, guanyaven còmodament. Amb algunes excepcions importants, aquestes administracions van governar bé, van millorar la vida dels seus electors i van aplicar polítiques macroeconòmiques sensates.
També van tenir sort. Des del 2003 fins al 2012 l’Amèrica Llatina va experimentar un dels booms comercials més grans de la història moderna. Exportant de tot, des de petroli fins a soja, els governs van obtenir recursos extraordinaris, que van invertir en programes socials, sovint ben dissenyats i assequibles. El problema és que ningú va estalviar de cara a l’època inevitable de vaques magres. Quan els preus van començar a desplomar-se, ni els nous fons de riquesa sobirans ni les estratègies tradicionals, com ara els estímuls fiscals, van ser els adequats. Un país rere l’altre van veure com els índexs de creixement queien, la despesa social s’encongia i els ciutadans s’enfadaven.
Les derrotes actuals deriven sobretot d’aquesta realitat econòmica, però no exclusivament. Massa líders d’esquerra llatinoamericans han estat víctimes de la corrupció endèmica de la zona, i han subestimat la intolerància que provoca. Quan alguns governs, com els de Xile i Bolívia, van començar a abordar el tema, era massa tard. Havien quedat tan profundament enredats en la tradició de les pràctiques corruptes de la regió com els seus predecessors conservadors, civils o militars, elegits o imposats.
L’escàndol actual del Brasil s’ha escampat des dels funcionaris d’alt nivell de la companyia petroliera estatal, el govern federal i el Congrés fins a l’expresident i la seva família. Dilma Rousseff podria ser la següent a caure, gràcies a les confessions de senadors del seu partit i de João Santana, l’assessor polític que va dirigir la seva campanya i la de Lula. Però les conseqüències van més enllà de les fronteres del Brasil: Santana també va ser assessor d’eleccions guanyades per candidats suposadament o realment d’esquerra, a Veneçuela i al Perú.
Hi va haver més errors. Si bé alguns governs d’esquerres -a Xile, el Brasil, l’Uruguai i, fins a cert punt, Bolívia- van resistir la temptació de l’autoritarisme, molts no van fer-ho del tot. Alguns van emmordassar la premsa, van manipular el poder judicial, van arraconar l’oposició i van alterar els sistemes electorals. Altres no van ser capaços d’afrontar el crim i la violència creixents.
Atesa la situació econòmica i l’omnipresència de la corrupció, és possible que l’esquerra continuï perdent eleccions: al Brasil, si se’n celebren aviat; a l’Equador, el 2017, i a través d’un referèndum a Veneçuela, potser a finals d’any. Un dia, però, els partits d’esquerra tornaran a guanyar. Quan arribi aquest moment, l’esquerra del demà hauria d’aprendre dues lliçons del principi d’aquest segle.
La primera és estalviar diners per als temps difícils no és només un precepte bíblic. Els governs han de fer previsions de futur. Veneçuela i l’Equador han d’aprofitar la pujada del preu del petroli -si arriba- per crear fons per a imprevistos, gestionats de manera autònoma. Xile i el Perú haurien de fer el mateix amb el coure.
Les noves classes mitjanes de la regió van aplaudir els projectes immobiliaris i els programes de salut i educació pagats amb els diners resultants del boom. Van condemnar les retallades a aquestes iniciatives, per justificades que fossin. Però els governs d’esquerres haurien de mantenir aquests programes quan els beneficis minven. La manera no és implorar unes economies més diversificades -la regió no n’ha tingut mai-, sinó gestionar les economies basades en recursos naturals de manera més intel·ligent i previsora.
Però cal cuidar els dòlars dels temps difícils amb transparència, cosa que ens porta a la segona lliçó: les causes de la corrupció a la zona -la falta de control de la gestió dels governs, la cultura de la il·legalitat, unes institucions i una societat civil febles- poden afectar tant els polítics de la dreta com els de l’esquerra. No hi havia raó per esperar que si els vells polítics veneçolans acceptaven suborns la nova elit bolivariana no ho faria. El Partit dels Treballadors de Lula tenia uns orígens humils en el moviment social, però ha resultat que el fet que no firmés mai un contracte preferencial quan era a l’oposició no era significatiu. Els partits llatinoamericans n’haurien de prendre nota.
Al cap i a la fi, potser les altes expectatives han frenat l’onada de l’esquerra amb la mateixa força que qualsevol altre factor. Quan els preus del petroli van baixar i el govern de l’Equador ja no va poder invertir en noves carreteres i en més escoles, la gent del camp es va enfadar perquè el creixement a què s’havia acostumat va desaparèixer. Que Lula hagi estat acusat de corrupció ha demostrat que no va aconseguir el canvi promès. L’esquerra va pujar al poder amb grans esperances i grans somnis, només per veure com els seus enemics la deixaven al descobert. El millor que li ha passat a la zona últimament ha estat el clam a favor de l’honradesa dels governs; la pròxima vegada, l’esquerra hauria d’agafar aquesta bandera en lloc de deixar-la de banda.