Mort de Kundera
Naturalment no és obligatori, però és interessant rellegir l'obra de Milan Kundera després d'una visita a Brno, la ciutat txeca on va néixer i créixer qui ha estat un dels darrers mites de la literatura europea. Brno, avui, és presentada com “la segona ciutat més important de la República Txeca” (després de Praga, esclar). Però l'any 1929, quan va néixer Kundera, era la capital de Moràvia-Silèsia, part de Txecoslovàquia, un estat fundat l'any 1918, al final de la Primera Guerra Mundial. Durant l'ocupació nazi, Brno va estar dins el Protectorat de Bohèmia-Moràvia, i, després de la Segona Guerra Mundial, va estar dins la República Socialista de Txecoslovàquia fins al seu desmembrament, que es va produir l'any 1993.
Totes aquestes convulsions històriques (convulsions polítiques, bèl·liques, administratives, jurídiques, econòmiques) recorren les ficcions de Milan Kundera i les fan tremolar, tant com les sacsejades emocionals de les vides dels homes i les dones. D'això van les novel·les kunderianes: de les grandeses i les misèries de l'ésser humà sotmès a les seves passions, sense oblidar mai que cadascun d'aquests éssers humans forma part d'un entorn, d'un temps i d'un lloc. Els assumptes col·lectius, polítics, i els personals, íntims, s'interpel·len constantment en les seves històries, tal com ens passa de fet en les nostres vides, sovint sense que en siguem conscients. L'art narratiu de Kundera (presentat sempre en una prosa de gran estil, que aconsegueix la improbable síntesi entre la sumptuositat proustiana i la sequedat kafkiana), ens situa com a lectors davant d'un mirall que ens torna la imatge de nosaltres mateixos en aquesta confluència: el que som com a subjectes polítics, d'una banda, i de l'altra, com a individus desitjosos, passionals, afectats d'amor, desig, desdeny i odi. Al cap i a la fi, a Brno hi confluixen dos rius que s'hi barregen, i la imatge de les aigües turbulentes és ben gràfica per explicar el bullici humà que es desplega a les pàgines kunderianes.
Brno és també un exemple perfectament representatiu d'allò que coneixem com una ciutat de províncies, i la lluita de Kundera, com a escriptor i com a individu, va ser sempre superar la seva condició de provincià. Aquesta lluita el va dur, per exemple, a prendre la provinciana decisió de canviar de llengua de creació, del txec al francès, però també a escriure assajos valuosos com El teló, en què desenvolupa una incisiva reflexió sobre el vertigen de les nacions petites i el supremacisme de les grans. O a reivindicar la idea goethiana de la weltliteratur, a la qual se sentia pertanyent, no sense motiu atesa l'enorme influència que ha tingut la seva obra. Molts lectors europeus que érem joves als anys vuitanta i noranta no seríem senzillament qui som sense haver llegit El llibre del riure i de l'oblit (va ser el primer que en vaig llegir), La broma, Amors ridículs, La immortalitat i, ça va sans dire, La insuportable lleugeresa de l'ésser. Per fi podrà aclarir, Milan Kundera, si Déu hi és o tot ha estat un malentès estúpid i trivial.
