En la mort d’Eugeni d’Ors ‘Xènius’

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEl dia 25 de setembre va morir Eugeni d’Ors, [...]. Feia uns trenta-cinc anys que havia “mort” ja per a la literatura catalana i, això no obstant, el traspàs de l’il·lustre escriptor ha suscitat un sord reviscolament de la vella animositat que li guardaven els nostres intel·lectuals. I dic “sord”, perquè les manifestacions, que no podien ésser positives ni declarades, s’han limitat a la inhibició, al silenci fred, i per això han resultat ben evidents també. [...] De tota manera -vull suposar-ho en honor de la nostra probitat moral-, açò hauria estat sense perjuí d’una, almenys, “estranya tristesa” que, com ha escrit Josep M. de Sagarra, uns més que altres, però quasi tots, hem experimentat en conèixer la luctuosa notícia. La constatació d’aquest fet indueix a preguntar-nos -nosaltres, espectadors distants i innocents- què hi hagué, realment, al fons del cas Ors, que tan llarga i endanyada conseqüència ha vingut arrossegant. Confesse amb tota ingenuïtat que ignore, en absolut, la importància i el caràcter dels incidents que provocaren la deserció de Xènius; no he trobat ningú que ho haja sabut explicar satisfactòriament, amb una d’aquestes explicacions suficients per a l’exigència desapassionada de la posteritat. És clar que aquest punt només conserva un interès ben secundari, perquè Ors no tenia raó perquè, en fi de comptes, Ors abandonava la raó, si era qui la tenia, des del moment que abandonava la llengua i la missió que havia assumit. Però que la seva actitud siga injustificable no significa que l’actitud dels altres -que, repetesc, no sé qui són ni sé quina era- fos justificada. Crec que no m’equivocaré massa si considere aquell conflicte reduït a una pugna entre la vanitat de l’escriptor -segurament una vanitat enorme- i la impolítica tossuderia dels qui li plantaren cara. Això, en suma, ja desqualifica aquests últims. [...] No voldria que açò s’interpretàs com una reivindicació -literalment impossible- d’Eugeni d’Ors; ni tan sols com una reivindicació de Xènius, desaparegut cap a l’any 20, que bé la mereix. Les tràgiques pallassades de l’escriptor, després d’aquesta última data, ja no ens afecten; com tampoc, per desgràcia, no ens pertany la seua labor de maduresa. La meua intenció és, solament, contribuir amb unes consideracions, simplistes si es vol però atentes, a la “misse au point ” d’un tema que ara, en l’oportunitat de l’“estranya tristesa”, hauria d’ésser airejat i reprès. No puc evitar, al capdavall, quan escric açò, la incòmoda sensació -compartida sens dubte per molts catalans de la meua edat- que ens han estafat un gran escriptor: que li han estafat, a Catalunya. [...] I encara per damunt d’això, vulguem oblidar l’anècdota, per un moment, en comptes d’elevar-la a categoria -a quina categoria?-, i retem tribut d’homenatge a un home que fou nostre, que també fou nostre, i que ens ha llegat algunes de les pàgines més elegants i enginyoses de la literatura catalana del segle XX.