Poques coses em fan tan feliç com descobrir una veu literària nova que m’enamori, i la felicitat és doble si es tracta d’un autor o autora en llengua catalana.
Aquests dies, doncs, estic d’enhorabona: he llegit amb delit La mort de l’altre, de la Teresa Ibars, publicat per l’editorial Comanegra. Em disculpo per no haver llegit encara aquesta escriptora d’Aitona, amb qui comparteixo generació i interessos.
En aquest llibre seu hi ha la majoria de qüestions que m’interessen i m’emocionen: la família, l’amor per la terra, la memòria i, sobretot, la mort. Sé que pot sonar estrany i que hi ha molta gent que fugiria d’unes pàgines dedicades a aprofundir en aquest tema, però, feu-me cas, el llibre que ha escrit la Teresa Ibars no té res de morbós ni de depriment. És una llarga i variada reflexió sobre la cosa més important que ens passa a la vida després de l’amor: la mort dels altres. L’absència, el dol, els rituals. Un escrit que, com molt bé diu a la contra del llibre, parlant de la mort ens ajuda a viure.
La lectura de La mort de l’altre m’ha recordat molt un altre llibre que vaig devorar: Visc, i visc, i visc, de la irlandesa Maggie O’Farrell, una de les autores contemporànies que més admiro. Allà, l’O’Farrell narrava amb el seu estil prodigiós totes les vegades que s’havia sentit pròxima a la mort: des d’un part complicat fins a un vol amb turbulències.
La Teresa Ibars s’aproxima a la mort amb un esperit similar, però en lloc de centrar-se en la pròpia mort reflexiona sobre la mort de l’altre. Hi parla, esclar, de la mort de persones estimades, com la seva parella o els seus pares, però també d’aquella mort que ens va impressionar tant quan érem infants, dels seus avortaments, de les morts que hi ha hagut a la família i que han quedat gravades a la nostra genètica, de les morts que ens fan sentir que estem perdent tot un món. També hi analitza l’abans i l’ara, la mort als pobles petits o a la gran ciutat, els costums que es perden –el toc de campanes, vestir de dol– i els rituals que ens hem d’anar inventant sobre la marxa.
M’ha semblat especialment escruixidor el capítol dedicat al Dawda, el noi gambià que va compartir habitació a la unitat de pal·liatius amb la parella de l’autora. “Dues persones que coincideixen, però que si no hagués estat per la malaltia, no s’haurien trobat mai. No haurien compartit res. De sobte es troben compartint espai de dolor i de mort”.
També m’he sentit molt identificada amb l'autora en el capítol “Un món que se’n va”. Suposo que és cosa de l’edat, però em sentia a mi mateixa en aquestes paraules de la Teresa Ibars quan es lamenta: “Les persones que ens havien vist arribar als meus germans i a mi, que havien estat atentes al nostre creixement, als nostres encerts i errors, que sempre havien format part del nostre paisatge i del particular lèxic familiar, desapareixien radicalment”. La mort dels pares m’ha fet sentir òrfena, però també una mica la notícia de la mort d’algun amic o amiga de la família.
L’enhorabona a la Teresa Ibars per un llibre que m’hauria agradat escriure i una recomanació per a tots vosaltres, lectors: no us deixeu espantar per la temàtica i llegiu La mort de l’altre.
