La política espanyola viu, en gran mesura, d'especulacions i expectatives: sobre reunions que s'han de produir, sobre discursos que s'han de pronunciar, sobre candidatures que han de ser suposadament vencedores. Aquestes especulacions i aquestes expectatives es fan créixer i créixer fins al paroxisme, i després es desfan com un globus mal inflat, que expulsa tot l'aire en una mena de pet llarg i deixa en terra la goma exhausta, com una pellerofa.
En els dies previs a l'acte d'obertura de la XV legislatura espanyola, celebrat aquest dimecres al Congrés, s'havia creat expectació sobre la possibilitat que Felip VI tornés a fer la cara de pomes agres que havia mostrat el dia que va rebre Pedro Sánchez per informar-lo de la formació del nou govern. Se suposava que, si en l'acte del Congrés tornava a mostrar aquella carota, volia dir que desaprovava un govern sobre el qual la dreta ultranacionalista afirma que és il·legítim, il·legal, fruit d'un frau electoral i de negociacions indegudes amb criminals i terroristes. No va passar res de tot això i el monarca es va limitar a felicitar el president del govern. Dues consideracions: una, que aquesta (felicitar el govern escollit democràticament) era tota la feina que tenia allà el rei, i pretendre donar entenent una altra cosa és fer volar una fal·làcia com tantes altres. I dues, que, per molta retòrica legitimadora i cortesana que se li apliqui, en una democràcia parlamentària és trist que els focus estiguin pendents de quina cara fa o deixa de fer un cap d'estat que no ha votat ningú i que és al càrrec únicament per raons de sang.
La política catalana viu, en gran mesura, d'emocions fortes, o pretesament fortes, que en realitat són la purpurina d'una interminable xarlataneria. Tal vegada envalentit pel rànquing de la revista Politico, que el situa entre els dirigents més influents d'Europa (però alerta, perquè aparèixer en una llista titulada Disruptors en companyia d'individus tan poc recomanables com Manfred Weber o Viktor Orbán no és exactament un elogi), Carles Puigdemont es va marcar una bravata sobre el seu poder per tombar el govern de Pedro Sánchez donant suport a una eventual moció de censura del PP, en cas que els socialistes no compleixin els compromisos pels quals Junts va votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez. Ho va fer, precisament, en una conversa informal amb Manfred Weber, que presideix el Partit Popular Europeu i que està en sintonia amb la línia més ultra (l'oficial, de fet, i encara més després de la remodelació de la cúpula directiva que ha fet o li han fet a Feijóo) del PP espanyol. Puigdemont posa a to d'aquesta manera els seus seguidors més recalcitrants, per evitar que li fugin cap a un hipotètic quart espai de l'independentisme, darrere de Clara Ponsatí o de qui sigui. És lliure de dir el que vulgui i de tenir els interlocutors que li vinguin de gust, no cal dir-ho. Però Puigdemont sap millor que ningú que el preu de l'antipolítica és alt, i es pot pagar en anys d'exili o de presó.
