Morir-se amb bona salut
Hi ha una anècdota divertida. Me l’explicava aquesta setmana el poeta italianòfil Valentí Gómez Oliver. El protagonista és un actor romà de principis de segle XX que ja ningú no recorda, el grandiós Ettore Petrolini. Estava postrat al sofà de casa, agònic. Un amic arriba a visitar-lo i per animar-lo li diu: "Comendatore, la trovo bene". I Petrolini, amb un fil de veu, sense perdre el sentit còmic de la vida, respon: "Bè, son contento: almeno muoro sano". I efectivament es va morir. Fer-se gran és una putada, no cal donar-li més voltes. Millor agafar-s’ho amb humor, oi? La joie de vivre és la més segura font de salut: que cadascú la interpreti com vulgui. Fabulós, el Petrolini.
Tots coneixem nonagenaris admirables que ens donen esperances –naturalment falses– de cara a la nostra vellesa. El que més espanta és la soledat i l’agror. Morir aïllat i amargat amb el món: és a dir, morir en vida. Per fortuna o per desgràcia –tot depèn de l’ànim amb què encaris la decrepitud–, ara la cosa s’allarga prou: els 80 ja no són una frontera natural. Molts octogenaris tenen una vida activa. Felicitats i avanti!
N’he conegut uns quants d’admirables. Savis fins al final. El metge Moisès Broggi, protagonista de la primera portada de l’ARA, va morir el 2012 amb 104 anys. La seva esposa, l’Angelina, va ser igualment longeva. Encara recordo el dia que amb el Cristian Segura el vam anar a buscar a casa per fer-li la foto al passeig de Gràcia amb la Graciela, la primera nena catalana de l’any. Ens esperava amb uns quants fills seus octogenaris. Tots s’assemblaven. Tots Broggis venerables. En tornar, vam fer conversa amb un te amb pastes. Estava al dia de tot, esperançat amb el futur. Sí, amb el futur.
Un altre notable longeu: Martí de Riquer. Va finir amb 99 anys amb el cap clar. El seu secret quotidià? Dutxar-se cada dia amb aigua freda... i no parar de llegir i escriure. Un altre erudit, el jesuïta Miquel Batllori, se’n va anar d’aquest món als 93 anys. També era home de papers. Tenia una elegància proverbial: en el vestir i en tot. Un dandi. I com Riquer, un intel·lectual europeu de primera fila, d’aquests que eleven la cultura catalana. Entre Roma i Barcelona, va dur una vida endreçada, d’estudi. També era prou endreçat, un senyor de l’Eixample, el Josep M. Espinàs, que com Riquer i Batllori llegia i escrivia molt, però a diferència d’ells tenia una activitat física tan notable com tranquil·la: caminar. Com és sabut, caminava molt. Va morir al febrer als 95.
Sense deixar el món intel·lectual, però de tarannà més explosiu i terrenal, em venen al cap dos personatges extraordinaris, mundans i optimistes. A Winston Churchill no el vaig conèixer, esclar. Un dia una periodista li va preguntar pel misteri de la seva longevitat. Amb un cigar a una mà i una copa de whisky a l’altra, va respondre: "No sport". Va morir amb 90 anys el 1965, quan era molt menys habitual. A més de vèncer Hitler, va guanyar el Nobel de literatura. L’altre és l’arquitecte Oriol Bohigas, artífex de la Barcelona avui tan admirada. Fins superats els 90 encara anava cada dia al despatx de la plaça Reial en cadira de rodes. Va morir als 95 anys i no es pot dir que tingués gaire cura de la seva salut. Com Churchill, el plaer del whisky el tenia ben interioritzat. Gauche Divine de la bona. I com tots els anteriors, home de lectura i escriptura.
De dones encara n’hi ha més. L’esperança de vida femenina a Catalunya està en els 86 anys (80 per als homes). La bibliotecària Teresa Rovira, filla d’Antoni Rovira i Virgili, va mantenir la memòria del pare i l’esperit cultural republicà fins als 95 anys. Pulcra, neta de cor, sàvia. També era memòria viva, tant dels anys republicans com de la barbàrie nazi –havia estat internada al camp d’extermini de Ravensbrück–, Neus Català, finida als 103 anys.
Ara els joves no volen tenir fills. És una llàstima. No ho dic en termes econòmics o egoistes, sinó simplement perquè la primera condició per tenir una vida plena i arribar a una vellesa saludable és que et donin l’oportunitat de néixer.
