Ahir al matí, que baixava a Barcelona, vaig anar al Mercat de la Boqueria amb el propòsit de comprar-hi viandes. Vaig provar d’entrar per la porta de la Rambla, però hi havia tanta densitat humana que semblava el Primavera Sound. Caminar en línia recta amb una bossa a cada mà era impossible, ocupava massa amplitud. Vaig haver de posar-me de costat, com una egípcia, per travessar la massa compacta de guiris que fotografiaven la parada de llaminadures típiques del Japó. Movent les mans com si m’ofegués (una mica m’ofegava) vaig cridar la mestressa de la verduleria de l’entrada, la Vidal Pons, perquè no hi podia arribar. “Que teniu escarola de la perruqueta?”, vaig esgargamellar-me. Va moure el cap mentre intentava contenir unes dotzenes de mans que provaven de tocar el gènere. Vaig començar a clavar cops de colze i vaig aconseguir travessar fins a ella. “¿Qui sap què és una escarola de la perruqueta?”, em va dir, resignada. “¿I qui, qui compra enciams sencers per fer amanida? Ningú! Tothom, tothom compra les bosses o els brots barrejats. No poden netejar un enciam! Per Nadal, abans, de raves en teníem muntanyes! Ara no en venem ni un!”.
Vaig circular, com vaig poder, cap a l’Avinova, que ara ha canviat de lloc i té botiga, no pas parada, per comprar-hi un ànec mut. Després vaig fer cap al Petràs, a veure quins bolets tenia. Un paradista li comprava camagrocs. “Va, per dinar avui!”, va dir. Ens vam posar a enraonar, i com que va resultar que era el cansalader de la parada Bertran i Mascarell, de les poques de la Boqueria, ja, de tota la vida, l’hi vaig acompanyar, per comprar-li pa de fetge, del de veritat, fet amb mantellina. "La cansalada me la faig jo, tasta-la i ja m’ho sabràs dir, la botifarra d’ou també, amb ou de veritat, no amb polvos, el pa de fetge... Però no venem. A qui li hem de vendre? Si aquí només hi ha turistes..." Vaig mirar un moment al voltant. Al bar del costat tot de guiris seien als tamborets menjant, segons el cartell, “spanish food”. Vaig marxar desolada, feta miques.
