Moreno Bonilla, el producte

Una imatge ha sobrevolat la campanya electoral andalusa, i és la foto en què es veu el president de la Junta d'Andalusia i candidat a la reelecció, Juanma Moreno Bonilla, saludant el rei d'Espanya, Felip VI, amb una reverència. Que un càrrec electe acoti el cap davant d'un monarca és en si mateix un fet contrari a la democràcia (els representants electes no haurien de donar mostres de submissió precisament perquè, com el seu nom indica, representen la ciutadania, que és, segons la Constitució, qui té la sobirania), però és que, a més, Moreno Bonilla posa un èmfasi tan exagerat en la seva gràcia que fa l'efecte d'anar de tort. És una reverència recargolada, una reverència quasi geperuda, de tan reverencial que vol arribar a ser.

La fotografia ha dut una certa polèmica, i el PSOE ha denunciat –sense gaire convicció– que podria tractar-se d'una imatge il·lícita en campanya electoral. Òbviament ho és, perquè al capdavall el rei d'Espanya permet que la seva efígie (reverenciada) serveixi d'aval o suport a la candidatura de Moreno Bonilla, que, per altra banda, va com un coet a les enquestes. Tanmateix, la Junta Electoral Central, tan severa quan es tracta de llardosos independentistes que pengen pancartes en edificis institucionals, no veu cap problema digne d'importància en una imatge en què apareixen el rei –que personifica ni més ni menys que la unitat d'Espanya– i... qui més?

Doncs un exemplar perfectament genuí del polític espanyol amb aspiracions en l'era post-Procés. Moreno Bonilla és un producte perfectament acabat d'allò que s'espera de la política espanyola a partir del 3 d'octubre de 2017, quan el mateix Felip VI va prendre partit per la dreta nacionalista espanyola i la va acabar de fer plenament normal (majoritària ja ho era). A partir d'aquell moment, algú com Moreno Bonilla només necessita insistir en la seva pròpia mediocritat per situar-se en un lloc de preferència, que li serà concedit amb molt de gust per tot el sistema polític i institucional vigent.

Es volen personatges exactament com ell. No massa estridents, com els seus possibles socis de Vox, però sí que militin en un nacionalisme espanyol pintoresc i autocomplaent, amb vocació autàrquica, que a mitja tarda de dissabte puguin ser als toros i, al vespre, en una entrevista a La Sexta noche. Amb una visió de la democràcia que passi per ajupir-se davant del rei fins a quasi desconjuntar-se les articulacions, i que per descomptat trobin inconcebible que a Catalunya siguin tan tancats que no vulguin donar ni un 25% de les hores de classe en castellà. Moreno Bonilla és castís, és un bon noi, és comprensiu amb les petites misèries de la vida (les corrupteles d'aquí i d'allà, ja se sap), es pot entendre tant amb Vox com amb el PSOE, és anticatalà i adora el rei d'Espanya. No té ni una idea pròpia i es dona per descomptat que no perd el temps llegint ni adquirint cap tipus de coneixement. És el viu retrat del dirigent mitjà (no està pensat per als més alts destins, ni els reclama) que necessita l'Espanya del segle XXI.