Quan la Moreneta riu

El contrari de portar ous a les clarisses perquè no plogui era, fins ara, pujar a Montserrat a demanar-li a la molt venerada Mare de Déu (venerada per Barack Obama) que faci ploure. Això de la pluja i de la no pluja és com el singlot: qualsevol remei pots dir que va bé perquè el singlot no dura sempre i hi ha un moment que s’estronca.

Però ara fa dies que plou una mica, fins al punt que els terrícoles, que patíem tots per si ens podríem banyar a l’agost, ara ja trobem que no està mal vist queixar-se si el proper cap de setmana plou. Com abans. Com quan et feia ràbia perquè tenies una sortida en bicicleta, o volies anar a una terrasseta o a passejar o a deixar anar els nens una estona a escampar la boira (expressió increïblement divertida i gràfica). Jo mateixa m’he queixat que dissabte plogui, perquè tinc una activitat outdoor, que indoor perd tota la gràcia i eficàcia: hem d’arreglar unes teules.

La raó per la qual plou, de nou, no l’hem de buscar en la Mare de Déu miraculosa si no és de manera indirecta. Si hom li va amb la petició que plogui, que els camps estan secs, es mira la bola amb aquella expressió tan seva (que és l’expressió de qui sent ploure) i no fa cas. Ara bé, hi ha una activitat que no falla, i és l’activitat que més fa ploure. Més que la dansa de la pluja, més que la consellera Jordà dient que els pantans estan secs (que acolloneix molt, quan ho diu), més que els polítics anant al santuari. Plou, i us ho dic per si ho voleu fer servir, quan un dia et lleves, mires el cel i dius: “Ostres, no hi ha ni un núvol. Rentaré el cotxe, que està ple de cagarades d’ocell”. I llavors, es produeix el semimiracle. La Moreneta riu. Perquè si rentes el cotxe, no falla, plou.