Moren per la nostra brossa

El 2019 el Parc dels Aiguamolls de l’Empordà difonia al seu Facebook una dura imatge. Una cigonya penjava estrangulada d’una branca d’un arbre, amb una soga de plàstic estrenyent-li el coll, just davant el seu niu i la seva parella. L’ocell s’havia entortolligat amb un plàstic desfilat, que probablement havia agafat dels camps del mateix parc natural o de l’abocador proper de Pedret i Marzà. Potser volia fer el niu més tou per als pollets que estaven gestant o potser simplement ho havia recollit per la seva aparença mengívola. 

Cada any centenars de milers d’ocells a tot el món experimenten morts terribles per causa de gangrenes provocades en enredar-se’ls les potes en plàstics, estrangulaments que poden comportar asfíxies sobtades o lentes o obturacions de l’aparell digestiu quan ingereixen residus generats pels humans. Igual de doloroses són cada any pel mateix motiu les morts de centenars de milers de peixos, tortugues i mamífers marins com balenes, dofins, marsopes, foques o lleons marins. I les de molts altres animals terrestres que confonen els plàstics amb menjar, que ingereixen sense voler microplàstics o que simplement, per calmar la gana, mengen brossa –amb plàstic, productes químics i tot el que contingui.

L’emissió fa poc al 30 minuts d’Homo residus explicava de forma colpidora la saturació de residus que tenim a Catalunya i posava en relleu un munt de coses importants però que negligim: que produïm massa residus, que reciclem poc i malament, que una gran part dels residus no són reciclables i no els hauríem ni de produir, que calen lleis més dures i polítics més valents, que no podem deixar la solució en mans dels productors de plàstics, que es pot viure de forma diferent... El documental era impactant tot i que només se centrava en la brossa directa que generem com a consumidors i en la seva mala gestió. A tot això hi hem d’afegir, a més, els residus indirectes que provoquem com a consumidors, aquells que causen les empreses en el nostre nom –com els residus de les granges d’animals, un problema de primera magnitud a Catalunya– i l’impacte terrible que causen les nostres deixalles no només sobre nosaltres sinó, principalment, sobre milions d’altres éssers vius. Això darrer encara està més negligit que la mateixa generació dels residus. 

A la societat humana, pobresa i residus mantenen un vincle immoral. No és només que contaminem el planeta i posem en risc la nostra pròpia supervivència, és que ho fem i ho experimentem de forma profundament injusta i desigual. Tanmateix, no reaccionem. La imatge de les muntanyes gegantines d’escombraries dels grans abocadors, les “sopes” de plàstics als oceans i mars (també al Mediterrani, infestat de microplàstics), les zones “mortes” terrestres i marítimes pels vessaments industrials i agrícoles... Res d’això sembla ser suficient per despertar-nos com a societat. 

En el rerefons, encara més oblidats, milions d’individus d’altres espècies es veuen dramàticament afectats pels nostres residus; individus doblement innocents perquè no en tenen cap culpa però no tenen manera d’escapar-se del seu impacte. Des dels animals que tenim en granges confinats amb els seus propis residus, que després dispersem arreu, fins als animals que han de sobreviure a les nostres deixalles en ciutats, camps, muntanyes, rius, mars i oceans. Aquí i a tot el planeta.

A l'Índia, milers de vaques suposadament sagrades per a l’hinduisme són abandonades un cop ja no són rendibles. La majoria de les vaques explotades per la seva llet a l'Índia són venudes per carn, també en aquell país, però moltes són simplement “alliberades”. Aquests animals malviuen a partir d’aleshores vagarejant pels carrers de les ciutats, permanentment famolenques i exposades a accidents i malalties, alimentant-se essencialment de les enormes piles de brossa que hi ha arreu. El plàstic que ingereixen se’ls queda atrapat a l’estómac i causa un enverinament i una obturació lents i dolorosos. S’han arribat a treure fins a 70 quilos de plàstic de l’estómac d’una sola vaca. Aquest plàstic també és nostre, quan viatgem a l'Índia i consumim allà. 

Suggereixo mirar als ulls de tots aquests animals innocents, des de les cigonyes de l’Empordà fins a les vaques índies, passant per tots els animals confinats i els que viuen en camps i oceans i es veuen atrapats, malferits, enverinats o estrangulats per la nostra brossa, i preguntar-nos: quin sentit té aquest estil de vida que converteix les seves vides i morts en residuals i els nostres plàstics en prioritat?