En Jaume Poma era un home feliç. Tenia un somriure d’aquells de filferro plegat. Tothom es preguntava el secret. Què? Va, dis-nos. De veritat? Sí! Les pomes! Era un addicte, un ionqui. Pomes a trenc d’alba, a l’hora del vermut, a la lluna plena... Sardines farcides de poma; bunyols de poma a la brutesca; xino-xano de poma amb xapi-xapi.... Fins que un dia a en Jaume Poma la vida el mossega a ell. Amb la seva mort, “la casa s’omplí de pomes i el taüt era una poma i quan el van plantar al cementiri va créixer una pomera de la seva llosa”. Això escriu el fructífer, fèrtil i saborós escriptor de Ponent Joan Barceló a Sempre una poma Jaume Poma. Ara no podria escriure aquest conte.
Em conten molts Jaume Poma reals que els fruiters s’assequen. Ah! No sé si sabeu que hi ha sequera. Que ens han tancat el canal d’Urgell. Que a tothom li sua tot. Que... ¿sabeu quin és el problema ara? L’acolloniment, el cangueli, l’horror: que es morin els arbres. Si la dinyen s’acaba tot. Mort comporta més mort. Es mor l’arbre. No hi ha fruits. Ho perds tot. Ni menges ni dones menjar. Aleshores què fas? ¿Tornes a plantar arbres que tarden 4-5 anys a donar fruits? ¿I mentrestant de què vius? ¿O no els plantes i te’n vas a treballar d’ensinistrador de cuques de llum? Jaume Poma.
La mort futura, la mort propera. Alguns fruiters ja són zombis cagant llets. ¿Heu vist mai un arbre morir-se a les mans? La fruita s’arruga: és una persona que du tota la vida tatuada a la pell i ja no queda lloc per dibuixar res més. Les fulles van caient: són el cabell, les cames, els genolls, els peus que ja no aguanten el pes de l’existència. Moribunds. Comatosos. Pip-pip d’encefalograma pla vertical... Ja hi ha Jaumes Pomes que tenen finques regades pel canal d’Urgell que donen per perduda la collita. Cauen els primers. I vindrà més mort i durà el teu nom: ets tu.
Entre 10.000 i 15.000 treballadors dels 40.000 que crea el sector de la fruita, segons Afrucat, l’Associació Empresarial de Fruita de Catalunya, podrien convertir-se en morts en vida per la sequera. Moribunds. I d’aquests molts poden acabar en morts totals, absoluts. Els camps de fruiters poden passar a ser cementiris. I les persones, taüts. I el país un gran forn crematori. Arbres morts. Persones mortes. País mort. La mort ja no serà una major naixença.
La gran esperança de la literatura catalana, Joan Barceló, moria amb 24 anys el 1980. Ell era de Menàrguens, una de les tantes microcapitals de la fruita i de la vida. Amb 23 anys havia guanyat sis premis en pocs mesos. En una entrevista de 1979 Xavier Febrés li pregunta que, a més dels premis, de què vivia... "Ara trafico amb pomes. Vaig al meu poble a buscar-les; allà les venen a duro el quilo. I després en venc caixes als amics a Barcelona. De moment tinc cinquanta caixes a casa. Em faries un favor si ho poses a la revista que poden venir a comprar-me-les a preu de cost". A en Barceló li costava tirar endavant. I les pomes l’ajudaven a continuar somiant. Però ho tenia tot en contra.
No li perdonaven que escrivís com escrivia. Que parlés del que parlava. No li perdonaven que fes i digués això: "Jo sóc lleidatà i ruralista, sí senyor. M'agrada d'incorporar paraules del lèxic popular, encara que no estiguin a l'Alcover-Moll". Ni Jaume, ni Poma. Ni fruita, ni escriptors. No som prou. No som res. Per això ens mereixem aquesta sequera real i aquesta sequera mental. La primera la podríem solucionar, la segona potser ni amb lobotomies. Hi ha més morts que vius en aquest país.
