La 'llei mordassa': tot o nul, doble o res

Com a pedrolià empedreït, la manera com s’ha presentat el desenllaç infeliç del debat legislatiu sobre la reforma de la llei mordassa m’evoca el títol de dues de les novel·les de l'escriptor de l’Aranyó més celebrades. D’una banda, el tot o nul del PSOE: tot i el compromís explícit de Pedro Sánchez durant la campanya electoral de les últimes eleccions generals de derogar una llei de seguretat ciutadana concebuda pel PP per sotmetre els carrers per la via d’empoderar la policia i limitar severament el dret de protesta, aquest partit ha acabat sucumbint a la pressió dels sectors policials refractaris ja no a derogar la llei, sinó fins i tot a reformar-la per suavitzar-la. No debades, els primers a felicitar-se públicament per l’empat infinit d’impotències exhibit per les esquerres al Congrés han sigut els principals sindicats i associacions de la Guàrdia Civil, que ja havien sortit al carrer més d’un cop per protestar contra els canvis projectats.

De l’altra, el doble o res d’ERC i Bildu: les seves exigències raonables d’erradicar les pilotes de goma, posar fi a les devolucions de migrants en calent, considerar la desobediència als agents de l’autoritat com a falta lleu o objectivar les sancions per les faltes de respecte, induïdes per la pressió i la intransigència de determinats sectors de l’esquerra política i mediàtica, haurien impedit aprovar una reforma si més no en aspectes cabdals com la rebaixa general de la quantitat de les multes o de les sancions per la tinença de cànnabis i altres estupefaents, de les manifestacions davant Parlaments, de les okupacions d’immobles o dels top manta, o la supressió de l’advertiment legal i de la possible sanció per desobediència als treballadors sexuals, l’aixecament de les sancions a les reunions espontànies o sense comunicació prèvia, l’avís previ de la policia per a la utilització de material antidisturbis i, en fi, els matisos introduïts en la presumpció de veracitat dels agents de l’autoritat.

Sap greu la situació generada. Però em fa l'efecte que el ministre Grande-Marlaska no estava gens interessat a incomodar els sindicats policials i que a Pedro Sánchez li havia quedat una reforma massa progressista als ulls de la gent d’ordre, també potencials votants seus, davant la imminència d’un cicle electoral atapeït. És un déjà-vu. Ja ho vam veure amb la reforma laboral, quan els socialistes es debatien entre la derogació o la reforma, per bé que en aquest cas Unides Podem ara manté diversos fronts oberts amb els seus aliats governamentals, per la qual cosa la seva posició ha oscil·lat entre el conformisme del sí resignat i la temptació de votar no com amb la reforma de la llei del només sí és sí. El capteniment final d’aquest grup, com si es tractés d’una mitjana aritmètica, es va escenificar amb un vot favorable a la reforma preconitzada pel PSOE i la queixa amarga per la manca de disposició d’aquest partit al diàleg.

El resultat final és decebedor, esclar. S’entén la posició d’ERC i Bildu, com també s’hauria entès que haguessin fet el cor fort votant-hi a favor per pragmatisme. Oimés quan fora de l’àmbit administratiu resten vigents altres reformes operades pel PP el 2015 en el Codi Penal. Perquè la bastida erigida per Rajoy i els seus tenia dues potes: les potestats i facultats sancionadores atribuïdes administrativament a les autoritats i els seus agents, i les sancions més greus punibles penalment pels jutges. El pretext va ser treure del Codi Penal i tractar administrativament les faltes amb què se sancionaven penalment les conductes més lleus, en virtut del principi d’intervenció mínima del dret penal i en nom d’alleujar la càrrega dels jutjats. Un punt de partida estimable, però el producte final fou la instal·lació d’una dualitat punitiva insuportable, un desplaçament del monopoli de la legitimitat en l’ús de la violència, com a part d’una tendència preocupant a la privatització de les tasques essencials de l’Estat. I ara no queda més remei que seguir remant en la pròxima legislatura si és que no hi ha un acord exprés, com el que hi ha hagut altres cops per tramitar reformes per la via d’urgència. Caldrà abordar novament i inexorable la reforma, davant les limitacions que la llei mordassa suposa per disposar de l’espai públic per a l’exercici del dret de participació política i del dret a la llibertat d’informació, íntimament connectat amb l’anterior.