Moral de reconstrucció
EscriptorNo fa gaires dies vaig sentir una locutora per la ràdio parlant de com cal encarar el temps que ha de venir, un cop hàgim superat la pandèmia. Parlava amb autoritat. Editorialitzava des de la ràdio pública exigint al Govern mesures que anaven des d’assegurar una molt millor sanitat pública, amb els serveis associats, passant per garantir ajuts per als col·lectius professionals afectats per la crisi, el salari mínim universal i ajuts addicionals per als més desafavorits. Era un bon recull del que hauríem de fer com a país. Ara, ¿com s’ho ha de fer la societat catalana per pagar aquestes mesures?
Igualment fa poques setmanes vam seguir les discussions dels ministres de Finances de la Unió Europea sobre com encarar la crisi. Holanda, Àustria i Alemanya es van oposar a l’emissió de bons europeus, i països com França, Espanya i Itàlia van acusar-los de falta de solidaritat, en moments tan complicats. Els mitjans de comunicació espanyols i catalans van avalar majoritàriament el punt de vista dels estats del sud, sense fer referència al fet que el Banc Central Europeu ha comprat centenars de milers de milions d’euros de deute espanyol des de 2015. Sense aquesta compra massiva, Espanya estaria en fallida.
La sortida de la crisi exigirà que ens replantegem moltes de les certeses amb què hem jugat fins ara. Catalunya haurà de saber assumir la crisi, i haurà d’encarar-la, comunitàriament, comprenent d’una vegada per totes que no hi ha manera d’encarar situacions tan greus com l’actual sense capacitat per generar estalvis. El gran problema dels països del sud és que polítics de dretes i d’esquerres (atenció, des de fa temps el nom no fa la cosa) van decidir no invertir en el futur. Tot el que els hem conegut són moviments tàctics, eslògans en contra de sectors econòmics productius, eslògans a favor de principis d’igualtat amb els quals tots estem d’acord, però que ningú no sap com es poden pagar, si no és a base de fer grans sacrificis. El discurs dels drets ha topat una vegada i una altra amb el principi de realitat: tots aquells que han passat a governar amb grans proclames de drets han acabat fent el mateix, o menys, que els qui ho havien fet sense prometre res de l’altre món.
El deure de l’administració, i del conjunt de la societat, és fer-se responsable del present i del futur, no a base de proclames, sinó a base de mesures que assegurin els drets que molt justament es reclamen. Dit d’una altra manera, ens hem d’assegurar que, entre tots, generem la riquesa suficient per poder pagar el que ens sembla que, com a societat, ens mereixem per ser allò que volem ser col·lectivament i individualment.
Catalunya ha de bastir una moral col·lectiva de reconstrucció. Com la moral de les hores i dels dies llegendaris posteriors a l’onze de setembre de 1714: just després del setge, els treballadors, els professionals, els artesans que havien estat lluitant a la bretxa contra els exèrcits estrangers, obrien tallers i obradors perquè sabien que només obrint immediatament la represa podia ser possible. Es pot dir el mateix de la lliçó de la generació de la immediata post Guerra Civil. O ja, si parlem d’Europa, el que s’esdevingué entre 1945 i 1979, els anys en què Europa bastí una xarxa social d’abast universal, mentre assegurava prosperitat a una extensíssima majoria de la població, en un marc de plena democràcia i de seguretat jurídica, amb un èxit difícil de superar. L’èxit, però, venia precedit de la moral de reconstrucció a la qual feia referència.
Només hi ha moral de reconstrucció, però, si hi ha un sentit compartit de l’austeritat, si aprenen a destriar allò que necessitem per reeixir, d’allò que hem de prescindir. Aquesta tria passa per molts camins: des de la mena d’energia que hem de produir i de consumir a partir d’ara, passant per com produïm i també consumim aliments, seguint per quina mena de mitjans de transport de masses ens calen, seguint per quin mercat de l’habitatge hem de promocionar o fins quan hem de seguir perseguint la voluntat cívica de moltes famílies catalanes de contribuir a l’esforç educatiu general en col·laboració amb l’administració pública. També passa per promoure els agosarats, les millors persones, els que gosen gosar.
La Catalunya austera ha de desemmascarar els que segueixen pensant que ja pagarà algú altre. La Catalunya austera desemmascararà els qui estan d’acord amb el drenatge de recursos que generem i que desapareixen més enllà de les nostres fronteres, ja sigui amb l’excusa de la solidaritat, ja sigui, com de costum, sense cap explicació. Dels estalvis d’avui, la força de demà. Aprenent de les lliçons d’avui, proveirem el futur digne que mereixem.