Mor el savi economista Frederic Ribas
No cauré en el tòpic si afirmo que qui ens ha deixat era un savi. Un economista savi que sabia moltes coses més enllà del seu camp, que era l’economia. Des de ben petit que Frederic Ribas i Massana (Barcelona 1947-2021) sempre mostrà una gran curiositat per les coses, i com que tenia la vocació frustrada –que portava prou bé– de ser espia, tal com explicava ell mateix, en el seu cap hi guardava tot de fitxes i informacions sobre multitud de persones i sobre molts fets històrics. No se sap ben bé com, Ribas sempre estava ben informat perquè era un àvid lector i tenia contactes arreu del país.
L’economista, que va estudiar al Liceu Francès de Barcelona, va treballar al Servei d’Estudis de Banca Catalana i posteriorment, a partir de 1999, a la Fundació Abadia de Montserrat 2025. Estava casat amb Francesca Ferrer, amb qui té un fill, i el seu germà és el filòsof i també savi Albert Ribas.
Tot i la discreció, la seva figura i les seves aportacions al país són més importants del que semblen. Ribas va ser dels primers, després de Ramon Trias Fargas i Ernest Lluch, de parlar del dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya, ja que el 1976 va publicar, a Rafael Dalmau Editor, L’autodeterminació en el pensament econòmic català. Fins aleshores hi havia molts pocs llibres que tractessin la qüestió, i els anys vuitanta Trias Fargas hi tornava amb Narració d’una asfixia premeditada i als noranta Òmnium Cultural publicava l’encertat llibre col·lectiu Catalunya i Espanya. Una relació econòmica i fiscal a revisar, en què Ribas també participà. Des d’aleshores, i a camp obert, han estat multitud els bons economistes del nostre país que s’han referit a l’espoli fiscal amb estudis, llibres i articles.
També són d’ell De fenicis a protestants. Economistes, enginyers i pensadors catalans (2001) i Retrat d’una elit catalanista. Deixebles i hereus de Cambó: vint personatges (2008), dues aportacions remarcables que repassen els bons pensadors i economistes de les elits catalanes. La seva obra és més extensa com a articulista que com a autor d’assaigs (deixa algun llibre inèdit que mirarem d’editar). Des de feia anys que Ribas publicava amb certa regularitat a Serra d’Or, a la Revista de Catalunya, de la qual era membre del consell de redacció. A l’hora de confegir un article, Ribas tenia una gràcia especial i combinava amb intel·ligència aspectes econòmics, polítics i històrics, tot plegat passat pel sedàs dels seus raonaments i amanit amb anècdotes curioses.
De constitució prima i d’aspecte fràgil, des de feia alguns anys que estava força delicat de salut. Gran conversador i amb una ironia finíssima, per telèfon t’etzibava que anava aguantant “de victòria en victòria fins a la derrota final”. Independentista apassionat, al 2015 li vaig dedicar un retrat a la Revista de Catalunya en el qual afirmava que “el més important de tot aquest procés independentista és que ja s’ha engegat”. Personalment estic content perquè, tot i la seva precarietat física, però actiu de ment, vaig aconseguir d’entrevistar-lo el setembre passat per al web de la Fundació Vincle, on es deixava anar i feia reflexions polítiques, econòmiques i històriques molt interessants.
Els que l’hem tractat, sabem que perdem un bon amic, una bona persona, un patriota i un savi. Ens va deixar la matinada de dijous, i som molts els que el trobarem a faltar. Ribas tenia un optimisme vital desbordant, i per això evocava la frase que “la vida no es pot agafar massa seriosament perquè fa riure”.
Jordi Manent és filòleg
