Mor Rafael Chirbes, brillant notari de l’Espanya de la crisi
BarcelonaRafael Chirbes deia que “les novel·les s’entenen durant el temps en què són publicades”, però les seves passaran a la història com una fotografia excepcional i descarnada de l’Espanya de la crisi econòmica i social, la de la bombolla immobiliària, la corrupció, la misèria i els somnis trencats. L’escriptor valencià, que va néixer a Tavernes de la Valldigna el 1949 i vivia abocat a literatura, reclòs amb els seus dos gossos al poble alacantí de Beniarbeig, va morir ahir als 66 anys, víctima d’un càncer fulminant. Avui se’n celebrarà el funeral a Dénia.
Els últims guardons que va rebre -el Premio de la Crítica i el Premio Nacional de narrativa el 2014, entre d’altres- demostren el consens inapel·lable sobre la qualitat literària i l’amarga precisió de la seva última obra, En la orilla (Anagrama, 2013), que alhora s’havia convertit en un èxit literari, amb deu edicions en marxa i traduccions a diversos idiomes. El gran públic l’havia acabat descobrint, en els últims anys. I això que l’escriptor considerava la seva novel·la de consagració “difícil de domesticar”. “És dura, poc agraïda i poc complaent. Vaig pensar que no agradaria. La culpa de l’èxit és dels temps que corren. Coincideix amb la desolació del país”, va dir en rebre el Premio Nacional. La idea d’un pantà, convertit en abocador de residus i carronya durant dècades, va ser el que va donar origen al llibre, juntament amb el poder corruptor del diner. Els protagonistes són cinc fusters que han perdut la feina i el seu patró.
En la orilla era la seqüela gairebé inevitable de la novel·la anterior, Crematorio (2007, també Premio Nacional de la crítica i adaptada en una sèrie de televisió protagonitzada per Pepe Sancho), en què disseccionava el pelotazo immobiliari de manera gairebé profètica. No es considerava pessimista sinó “realista”. Solia justificar que escrivia senzillament allò que veia; el que passa és que la resta d’autors miraven cap a una altra banda.
Rafael Chirbes havia estudiat història contemporània a Madrid i s’havia dedicat a l’articulisme abans de debutar literàriament amb Mimoun (1988). Des de llavors havia combinat la novel·la i l’assaig. En la ficció, destaquen les obres en què va fer un relat crític de l’Espanya del segle XX, des de la postguerra fins a “aquella llarga traïció anomenada Transició”, havia dit. Va escriure La larga marcha (1996), La caída de Madrid (2000) i Los viejos amigos (2003) amb ànim testimonial, per immortalitzar la “nova Espanya”, en què les promeses es van convertir en decepcions. També va publicar diversos assajos sobre els gustos, els deures i les dificultats de l’ofici “d’escriptor no professional”, com Chirbes s’autoanomenava.