BarcelonaJoan Guerrero no era un fotògraf important, només era un fotògraf que tractava de fer les seves fotos amb honestedat i empatia. Això, que diria ell de si mateix, és mentida. No és cert.
Guerrero era una persona compromesa, empàtica, discreta, culta, combativa, professional, valenta, solidària, simpàtica i també —potser, o no, conseqüència de totes les anteriors— un extraordinari fotògraf.
El seu llegat és el d'una figura de primeríssim ordre mundial, malgrat que ell militava, volgudament, al bàndol de la discreció i la humilitat.
Vaig tenir la sort de compartir amb ell uns anys en què el periodisme era més lent i més proper, allunyat de les estridències i les exageracions. I en això ell era el millor. Mig Guerrero valia més que dos o tres dels altres.
És aquest el segon llegat que ens deixa. No són només les seves magnífiques fotografies. És una manera de fer i d'entendre el fotoperiodisme el que el converteix també en una figura de rellevància internacional.
Hi ha un abans i un després que l'amic Joan trepitgés els carrers amb la seva càmera i, per sort, sempre podré explicar que jo hi era. Que jo era deixeble seu i em considerava el seu amic.
