Quan mor un escriptor

Un escriptor que estimes no calcules que un dia es morirà. És cert. Acabo de descobrir, perplexa, que sense voler em pensava que Martin Amis era immortal. La notícia ha transitat pel cap de setmana, entre mítings i promeses electorals, i el món no s’ha aturat. Com quan va morir Bowie, ara entenc la seva última obra amb totes les claus que em faltaven. No és que no hagués calculat que era una mena de testament. És que quan parla de la mort dels escriptors que estima –Saul Bellow, esclar– també parla de la seva.

Martin Amis va publicar el primer llibre als 24 anys quan, com el seu protagonista, era un jove irat. El vaig conèixer a casa seva (morta de nervis) per Experiència. Li vaig fer una entrevista, que diria que és la que més m’ha fet patir i que és la pitjor de la meva vida. Entrevistar algú que admires tant és sentir-te com els personatges de Queremos tanto a Glenda: “Ningú l’entén com jo, per tant odio tots els seus altres fans sobrevinguts”. Em va explicar que al seu pare, Kingsley Amis, de qui parlava amb amor infinit, l’únic dels seus llibres que li agradava era La fletxa del temps. Vaig rendir-me a ell amb Dinero, però tots ens hem fet grans i si ara el repasso em ve ressaca aliena. De La zona d’interès hi ha imatges –la dels nazis ideant sistemes perquè les dones no xisclin ni es tornin boges quan els prenen els fills– que portaré sempre a dins de la panxa. Amb mi per sempre. L’últim llibre, tan preciós, em va fer pensar que ell i també els lectors ens estàvem fent grans en un sentit boníssim. La fúria era una altra. I ell, sobretot, era un lector.

Per circumstàncies, tinc tots els llibres empaquetats, ara mateix. No puc anar al prestatge a agafar qualsevol dels seus títols –els tinc tots, alguns de repetits– i simplement mirar-me’ls. Jo sempre deia: “Amis és l’autor viu que més m’agrada”. Però ja no ho podré dir. Per sort, un dia li vaig poder expressar el que em passava llegint-lo: “Moltes gràcies per Selina Street, per Charles Highway. Gràcies per haver-me fet plorar de riure amb Deixa que compti les vegades, un dels contes de la història. Això li vaig dir i n’estic molt contenta.