No en tinguis mai prou
Una de les meves cites preferides d’Albert Einstein diu: “La imaginació és més important que el coneixement. El coneixement està limitat al que sabem i entenem, mentre que la imaginació ens obre el món sencer, i tot el que hi ha per conèixer i entendre”. No he pogut evitar pensar-hi aquests dies en què tots vivim, més o menys directament, els canvis de cicle que cada solstici d’estiu afecten moltes generacions de joves: selectivitats, graduacions, finals de promocions..., moltes vegades les primeres ocasions en què toca enfrontar-se a decisions que comportaran un cert grau d’irreversibilitat entre el que som i el que podem ser.
M’agraden els discursos de graduació, especialment els dels colleges americans, pel que tenen de síntesi de trajectòries vitals, moltes vegades úniques. Després d’assistir al comiat d’escola de la promoció de la meva filla, que començarà la universitat, n’he volgut rellegir alguns, i m’he adonat que els missatges, sovint, coincideixen. No parlen de ser docte en aquesta o aquella matèria, parlen d’actituds davant la vida, de mantenir les ganes d’aprendre, de ser curiós i crític, de tenir els ulls oberts. En resum, de viure el moment i de no perdre mai la passió per viure.
Steve Jobs, en el seu mític discurs davant la promoció del 2005 de la Universitat de Stanford, destacava fets traumàtics de la seva vida, com el seu acomiadament d’Apple, la companyia que ell havia creat, o el diagnòstic d’un càncer de pàncrees, i ressaltava les lliçons positives que n’havia tret. Res no havia estat debades i, a posteriori, hi veia una causalitat que l’havia portat als seus èxits coneguts. Acabava amb un “Stay hungry, stay foolish! ” que podríem traduir com “No en tinguis mai prou i juga-te-la!”
El mateix any 2005 l’escriptor David Foster Wallace pronunciava, davant la promoció de Kenyon College a Ohio, un discurs exquisit recollit en el llibre L’aigua és això, que comença amb una paràbola: “Hi havia dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: «Bon dia, nois. Com està l’aigua?» I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l’un mira l’altre i fa: «Què collons és l’aigua?»” No se m’acut una manera millor de convidar a l’esperit crític, a ser conscients i a saber triar a què cal parar atenció per treure profit de l’experiència.
Més recentment, tot just fa unes setmanes, Atul Gawande (metge i escriptor de The New Yorker ) s’adreçava als estudiants del California Institute of Technology i els deia: “Tots vosaltres sou científics, vingueu d’història, de filosofia o de biologia. Ho sou perquè la ciència no és una disciplina, sinó un compromís amb una manera sistemàtica de pensar, un pacte amb una manera d’entendre el món mitjançant l’observació, la prova i l’error. Confereix una manera crítica de veure la realitat, es basa a qüestionar-se el que és dogma, i demostrar amb fets les hipòtesis; és una mirada diferent sobre el coneixement preestablert”.
Els prevenia també de creure’s en possessió de cap autoritat o veritat absoluta. Quin és el mestratge que s’enduen? Haver entès el procés col·lectiu de buscar la veritat amb curiositat, obertura de mires, mètode i imaginació.
Tornem a la imaginació davant del coneixement. Em pregunto com casa el nostre sistema educatiu amb aquests missatges, d’altra banda unànimes. Estem encara massa enfocats en el que cal saber més que no pas en com cal aprendre-ho. Més preocupats a ensenyar ciències que no pas en la manera de transmetre el mètode científic. ¿Potenciem competències com la imaginació, la curiositat, la il·lusió, la capacitat de jugar?
Benvingudes siguin les iniciatives com la d’Escola Nova 21, impulsada per l’incansable Eduard Vallory, que pretenen precisament estendre el nombre d’escoles avançades on s’apliqui un aprenentatge rellevant i amb sentit. Ens en calen moltes més, de primària i de secundària. I ens calen graus on la medicina, la biologia, la història o l’art s’ensenyin al voltant de casos, d’experiències o de sensacions.
Com que avui va de cites, m’agradarà acabar amb la de l’estadista i erudit Wilhelm von Humboldt (Alemanya, segle XIX): “Hem de considerar la ciència com una cosa ni del tot descoberta ni mai del tot descobrible, sinó incessantment sotmesa a la recerca. En efecte, només la ciència que neix de dins i pot arrelar a dins transformarà també el caràcter, amb el benentès que el que importa a l’estat, igual com a la humanitat, no és tant el saber i el perorar com el caràcter i el comportament”.
