Tot s'ha mogut

La triple dreta ha mostrat les seves urpes. Ens han obsequiat amb mentides, insults, expressions vexatòries, amenaces, estratagemes mesquins, visions recargolades i interessades de fets històrics. Em revolta i m’entristeix constatar una vegada i una altra que no poden aportar res a aquella política que havia de ser pedagogia.

Trigaré temps a oblidar l’espectacle del Congrés les vigílies de Reis. Probablement cada sessió parlamentaria ens ho rememorarà. La primera idea sempre és personal, íntima, la que em porta a pensar que tal vegada la meva mirada de la política és idealista, fins i tot romàntica; un pensament que supero ràpidament, per la via del record de joventut, quan, en absència de pluralitat política, a casa m’explicaven que la democràcia no era només un règim parlamentari fruit del sufragi universal sinó que era (sobretot) una actitud, i per la via de l’anàlisi política, que em portar a afirmar que com més bescantada és la política, més necessària.

El complex món de la política és de variables infinites i qui vulgui entendre correctament un fenomen que tingui a prop ha de mirar ben lluny. Les migracions, l'economia, la geopolítica, les guerres, les organitzacions criminals, els coneixements científics, les noves modalitats de prestació de serveis, el canvi climàtic, obliguen a conèixer i entendre les relacions de poder al món sencer. Ni rastre de debat intel·ligent, cosa que jo hauria agraït. En un Parlament qui fa befa que un diputat relati el seu passat d'ensenyant s'arrossega pel fang de la ignorància.

Des de sempre, el pensament conservador s'ha caracteritzat pel seu discurs apocalíptic davant els canvis, i sobretot si aquests canvis consisteixen en una majoria parlamentària que no els és propícia i que afirma que intentarà transformar les condicions de vida incorporant l'accés a serveis públics, l'autèntic patrimoni dels que no tenen patrimoni.

La triple dreta no té cap intenció de donar ni un segon de treva a l'executiu del PSOE i Unides Podem. Al contrari, té la intenció de convertir la seva acció de govern en un camp de mines. I el govern que s’estrena no té un sòlid suport parlamentari que li permeti emprendre el camí de les reformes profundes. La viabilitat i sostenibilitat dels serveis i prestacions públiques, la reforma de l’accés a l’alta magistratura, l'eutanàsia, el reconeixement de la plurinacionalitat en la legislació que desenvolupa el títol vuitè de la Constitució o la reforma de la llei magna requereixen principis ben falcats, qualitat legislativa i aliances polítiques i socials. El clima no ho afavorirà, la dreta s’ha proposat esberlar el que calgui perquè aquesta coalició d’esquerres no arribi a cap dels seus propòsits.

S’equivocarà el nou govern si creu que alçar la veu o vèncer la dialèctica perversa al Congrés és el camí. El camí és més silent i eficient. És el resultat del canvi en les dinàmiques econòmiques que han empobrit amplis sectors de la societat el que buidarà el graner de vots que omplen amb el seu populisme els ultradretans; és demostrant que hi ha una relació madura amb les nacionalitats que reconeix la Constitució com podem tornar a la confiança que fa possible el diàleg fèrtil. És esquivant el sabotatge i la judicialització excessiva com es pot aportar un gra de sorra al difícil passar de les generacions.

El PP, Vox i Ciutadans s’han proposat convertir la legislatura (i l’acció política) en un femer, i destruir, si cal, la poca credibilitat que avui tenen les institucions de representació democràtica. La influència dels més de cinquanta diputats de Vox és innegable i ha comportat, per ara, que Casado hagi abandonat el gir moderat que semblava que volia emprendre després de la desfeta de les eleccions de la primavera.

La negació de sobirania a les institucions catalanes –demanant permanentment la suspensió de l’autonomia i la detenció del president de la Generalitat–, la negació de la legitimitat d’algunes opcions polítiques repartint carnets d’enemics d’Espanya, la defensa del masclisme que situa subordinadament la meitat de la població pel fet de ser dones i la xenofòbia alimentada en cada exemple de la seva mirada a la problemàtica social negant la igualtat de tots els éssers humans, atempten contra les consciències dels que volem una societat més justa, però atempten, també contra els principis més elementals del constitucionalisme modern.

Vox ha punxat a l’hora de treure al carrer persones clarament hostils al pacte d’esquerres, però els crits davant del Congrés de Diputats i a les places d’alguns ajuntaments converteixen el text de l’actual Constitució en un text escut i de contingut revolucionari. El comportament de l’extrema dreta no aguanta la lectura dels dos primers articles: els valors superiors del nostre ordenament jurídic són la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític, diu el primer; el segon explicita el reconeixement i la garantia de l’autonomia de les nacionalitats i regions que configuren Espanya.

Per contra, i com ja va passar en el període de discussió i aprovació de l’Estatut del 2006, branden i perverteixen l’article vuit donant una capacitat d’acció i de decisió a les forces armades que no tenen. L’exèrcit no és un garant extern, és un instrument al servei del poder legítim, el poder executiu, és a dir, aquest govern que han intentat (sense èxit) evitar.

Als descendents directes de les úniques forces que no van donar suport a la Constitució, fidels als seus orígens, els costa acceptar una representació cada vegada més plural i les aliances necessàries per configurar majories en un trencadís parlamentari, però la invocació apocalíptica de la traïció a la nació en el seu encarcarat concepte no els autoritza a apropiar-se de manera desassenyada i contrària a la literalitat, però també a la interpretació del Tribunal Constitucional, del paper de l’exèrcit. És imprescindible que els dirigents de Vox rellegeixin la Constitució.

Tot s’ha mogut. Al PSOE l’han tibat cap a l’esquerra els despropòsits de les repeticions electorals, a Unides Podem se’ls ha acabat la política de proclames, el centre està vacant, la dreta competeix només per l’extrem dret, la representació institucional de Catalunya ha d’elaborar propostes d’encaix en el marc de la seguretat jurídica i la Constitució serà aixopluc contra el neofeixisme.