La sanitat pública i les municipals

La complexitat del nostre sistema sanitari porta incorporat un missatge de complementació i organització col·laborativa que, ben emprat, seria un gran exemple. No importa la titularitat de l’hospital on ens han operat, no importa la titularitat del centre on hem fet la convalescència, no importa la titularitat d’on estem fent la rehabilitació, ni la del laboratori on ens fan les anàlisis clíniques, no importa el titular del centre on ens han de fer una ressonància magnètica... El que importa és que no ens hagi d’importar perquè el contínuum assistencial estigui garantit i sigui àgil i eficient. Sempre que intento explicar-ho apareix en el meu cap un vers de La pell de brau del gran Espriu: "...i convindran molts noms a un sol amor”. 

Potser és una frivolitat emprar La pell de brau, aquella extraordinària apel·lació a la llibertat dels pobles i les parles de Sepharad, per intentar explicar que durant dècades aquest sistema de titularitats diverses cridades a un mateix objectiu ha estat profitós perquè tenia un horitzó: accedir a un sistema jerarquitzat en el seu funcionament i en la seva capacitat resolutiva garantint-ne l’accessibilitat universal.

Però la societat a la qual serveix el sistema sanitari canvia i, avui, per acció –en part– del mateix sistema, l’esperança de vida és més elevada i el nombre de norantins és molt elevat. També ho és el de persones sense coixí familiar, perquè el model de famílies és diferent del dels anys vuitanta; ara els fills viuen lluny, i el nombre d’habitatges amb un sol habitant és molt freqüent. Les malalties que pensàvem erradicar segueixen presents entre nosaltres, perquè en l’aldea global, per moltes fronteres que intentin aixecar, socialitzem factors de risc i microbiologia, i no socialitzem mitjans.

A Catalunya, en les primeres dècades de la recuperació democràtica, professionals, gestors sanitaris i institucions polítiques van entregar-se a l’organització d’un sistema sanitari universal, de control públic, accessible i equitatiu amb la característica que els centres podien ser de diverses titularitats. S’ha anat incorporant nova tecnologia i els professionals s’han format en tècniques avançades. Mentrestant, ens oblidàvem de destinar l’esforç innovador necessari perquè l’atenció primària esdevingués un servei plenament incorporat a l’espessa xarxa de coixí social que cal bastir per garantir el contínuum assistencial.

Ara que s’acosten unes eleccions municipals és el moment de reflexionar sobre el potencial de les polítiques comunitàries que poden i han d’ajudar a mantenir i millorar els serveis sanitaris. No és un problema de competències, és una qüestió de model i de gosadia.

Serveis d’Urgències plens perquè no hi ha llits on ingressar els pacients greus, pacients estabilitzats als quals podríem donar d’alta si la xarxa comunitària, espessa i àgil, tingués cura dels seus primers dies a casa, de la seva higiene i de la seva alimentació. Hospitals d’alta tecnologia que ocupen llits amb persones ingressades per raons socials i que podrien rebre atenció ambulatòria si no fos que viuen en infrahabitatges o no tenen ningú que asseguri la pauta farmacològica indicada o les cures bàsiques.

El nostre sistema sanitari, en altres moments autèntic orgull compartit, no serà millor només amb més metges. Serà millor si entenem que serveis sanitaris i serveis comunitaris no són mons diferenciats sinó part d’un mateix món. Manquen metges, ningú ho qüestiona; manquen graduats en infermeria preparats per assumir més responsabilitats, ningú ho qüestiona. Però posem nutricionistes, psicòlegs, treballadors comunitaris, i reconvertim el personal d’administració en suport assistencial en el concepte més ampli possible, i tindrem alguna possibilitat de tornar a ser capdavanters.

En el moment actual, accedir als metges assignats en un termini de 5-7 dies es considera un èxit, sense adonar-nos que aquesta resignació és la que de mica en mica destrueix aquell entusiasme de convenir tots a un sol amor, un objectiu clar, definit, en el qual tots siguin protagonistes de l’èxit de tornar a garantir un exemple de sensibilitat social i eficàcia en la gran funció de servar la salut.

Si durant la precampanya i campanya municipal posterior a la pandèmia aquest no és un element de debat; si els candidats no s’adonen del paper al qual estan cridats els que exerceixin el poder municipal, haurem perdut tota l’empenta, l’ambició social i l'oportunitat de seguir demostrant que els serveis públics són el gran patrimoni dels que no tenen patrimoni. El sistema públic de salut l’any 2023 ens crida a tots, sense debats estèrils de divisió de competències. 

El poder local s’ha de desacomplexar i ha d'adonar-se que en la transició energètica, en el canvi de les polítiques d’habitatge, en la millora dels serveis bàsics com l’ensenyament i la salut, pot ser la clau de volta i revolta si sap organitzar la xarxa espessa de coixí que la ciutadania necessita més que mai.

El contínuum assistencial ja no és possible sense incorporar, amb la qualitat i la força necessàries, els serveis de la comunitat, els serveis municipals. Potser no serà tan atractiu com estrenar poliesportius, però salvaran l’estat del benestar tot adaptant-lo a la nova realitat social, tot incorporant algunes lliçons pandèmiques.