La presó permanent com a símptoma

Metge, exconsellera de Justícia i d'InteriorPodríem deduir la història política d’un poble repassant les seves pràctiques punitives. Si els procediments determinen la qualitat d’una democràcia, el seu dret penal en determina la humanitat. I un estat que ha viscut sota dues llarguíssimes dictadures militars en mig segle ha de sortir-ne sabent que cal aplicar tota la prudència i la sensibilitat en la regulació que ens ajuda a entendre les causes de la delinqüència i a actuar davant les seves conseqüències.

Era evident que el període constituent de 1977-1979 no podia ser viscut sense modificar aspectes de dret constitucional com la llibertat d’expressió, la de reunió, la d’associació política i la referència a la suspensió de garanties, però la definició política d’un estat no només es troba en els drets fonamentals. Per això els Pactes de la Moncloa del mes d’octubre de 1977 acordaven normalitzar els grans drets fonamentals mencionats i despenalitzar l’adulteri, l’amistançament i l’ús d’anticonceptius, al mateix temps que s’abordaven assumptes com la tipificació del rapte en les relacions de parella, la definició d’ordre públic, les referències al Movimiento Nacional i, sobretot, les dobles i triples sancions i penes per un mateix acte.

I, per això mateix, perquè era imprescindible deixar enrere una etapa de detencions i empresonaments sense cap garantia, celebràvem que la Constitució abolís la pena de mort i digués que els efectes d’una legislació penal no poden ser retroactius i que les penes privatives de llibertat han de restar orientades a la reeducació i la reinserció social, i s’establia que els privats de llibertat han de tenir accés a la cultura i al desenvolupament integral de la personalitat.

En les Constitucions de 1931 i 1978 es ressuscitava Cesare Beccaria, pare del dret criminal contemporani, i li donàvem, feliços, la benvinguda. La prohibició d’intervenció corporal, l’enfocament de tot el sistema penitenciari a la reeducació i reinserció, van ser polítiques abanderades per una visió progressista de la capacitat punitiva dels estats, i reflex d’una concepció social oberta i avançada. Però tot i el camí que assenyalava la carta magna, els intents d’elaborar un codi penal basat en aquests principis es van fer esperar molt. Si perdem de vista la cronologia ens equivoquem a l’hora d’establir condicionants i responsables. Van existir dos projectes de llei que no van veure mai la llum (1980 i 1992) i dues propostes que no van passar de ser avantprojectes (1983 i 1994). Finalment, l’any 1995, un PSOE debilitat pel desgast i els errors del seu temps en el govern feia un intent reeixit d’aprovar un codi penal escrit de principi a fi en la nova etapa. El Codi Penal de novembre de 1995 té molts defectes, però és el Codi Penal de la democràcia, ja que fins aleshores només s’havien fet reformes per rectificar definicions d’il·lícits penals que clamaven una modernització.

Aquesta cronologia posa de manifest el llarg camí recorregut per traduir les diferents opinions de les forces polítiques i dels diversos sectors doctrinals en una política d’actuació contra la criminalitat. Malgrat el temps transcorregut, la polèmica entre els partits favorables al projecte i la intransigència del Partit Popular va ser sorollosa.

La discrepància no va provenir de les difícils circumstàncies de la Transició, sinó d’una concepció diferent de les causes, les conseqüències del delicte i l’aplicació de la dura, aspra, dolorosa tasca de castigar el delinqüent que els estats han d’establir. Va ser un dels debats més polítics, més interessants, però estava condicionat per l’existència d’un fenomen terrorista i també de decisions polítiques que condicionarien el trasllat d’aquest nou Codi Penal al Reglament General Penitenciari, que es modificaria l’any següent. Un any, el 1996, en què guanyava les eleccions per primera vegada José M. Aznar, partidari de pràctiques d’enduriment que s’havien mostrat ineficaces per lluitar contra la criminalitat en països que a la FAES li agradava mencionar, especialment els Estats Units.

Com que la legislació era recent, els avenços que s’hi van introduir van aguantar prou bé la primera etapa de regressió democràtica dels governs d’Aznar. Però quan Rajoy va guanyar per majoria absoluta, va recuperar els discursos de duresa punitiva que ja havien assajat en el debat de 1995, durant el tràmit d’aprovació del Codi Penal.

No van buscar el consens, van oblidar que les grans lleis (i aquesta ho era) cal fer-les pensant més enllà dels seus votants i de la seva Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES). No hi havia cap increment preocupant de la criminalitat, no s’havia produït cap crisi en el sistema penitenciari, i, malgrat tot, la seva decisió d’introduir el concepte de presó permanent era imparable. La presó permanent posa en crisi la concepció de la reeducació, fa replantejar els programes de tractament que amb més o menys èxit es desenvolupen a les presons i en els diferents sistemes d’execució penal, dels quals Catalunya pot mostrar, més que ningú, els beneficis.

Aquests dies hem viscut un debat vergonyós al Congrés. Una proposta que pretén tornar al consens social, polític i doctrinal (amb l’autoexclusió del PP) ha fet evident el tipus de política que el PP aplica en unes qüestions que, segons tots els pensadors de referència des de la Il·lustració, demanen allunyar-se del debat calent. Hem de cuidar i donar tots els mitjans possibles a les víctimes i els familiars, però una societat avançada es caracteritza per no deixar que siguin elles qui estableixi la pena, perquè la política penal no pot sustentar-se en la venjança.

M’avergonyeix el nivell (més ben dit, la manca de nivell) que el debat de les grans qüestions adopta en la política espanyola. Alguns volen esmenar a la totalitat els inicis d’aquest període amb eleccions lliures que vivim des de 1977, però jo esmenaria els que el dilapiden amb accions com la utilització de familiars que han perdut els seus fills de la pitjor manera possible, amb l’objectiu de fer-nos oblidar les bases que vam ser capaços d’escriure en aquell llunyà 1978, i que tan malament s’han desenvolupat posteriorment.