Policies

Metge i exconsellera de Justícia i d'InteriorFa uns dies parlava telefònicament amb un company de professió que aquell dia estava de guàrdia i va dir-me: “Et deixo, em porten un mosso ferit”. Abans de penjar vaig tenir el temps just de dir: “Tracta’l bé, tenen una feina difícil”.

Una feina de servei permanent a la comunitat protegint persones i béns, basada en el principi de responsabilitat i de proporcionalitat i en el respecte a la jerarquia, tot guardant rigorós secret de les informacions que coneguin per l’exercici de les seves funcions. La seva funció té alguna cosa de tendresa social, ja que ens auxilien i protegeixen i han de tractar-nos correctament i acuradament.

Una feina en la qual són responsables personalment, cadascun dels policies, dels actes que portin a terme en la seva actuació professional, en la qual han de respectar l’honor i la dignitat de les persones que es troben sota la seva custòdia, així com vetllar per la seva vida i integritat física en situacions de tensió extrema.

És cert que, de vegades, els cal actuar amb la decisió i energia necessàries, sense demora, per evitar un dany greu (i quan això passa no sempre hi ha consens social sobre aquestes actuacions); el que sí que podem afirmar és que, en fer-ho, s’han de regir pels principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat en la utilització dels mitjans al seu abast.

És una feina per a la qual usen armes, de diversos tipus, i això els fa molt especials, és un tema sensible. Només les han d’utilitzar en situacions de risc racionalment greu per a la seva vida, la seva integritat física o la de terceres persones.

Tot i que estan subjectes al principi de jerarquia i subordinació, aquest principi no pot emparar ordres que comportin l’execució d’actes que constitueixin manifestament un delicte o siguin contraris als drets fonamentals; han d’actuar sempre amb integritat i dignitat i han d’oposar-se a tot acte de corrupció, pràctica abusiva, arbitrària o discriminatòria que comporti violència física o moral.

Per ser una policia moderna no només han d’utilitzar els sofisticats mecanismes d’investigació per perseguir i prevenir les noves modalitats d’atemptat a la seguretat pública sinó que també, en justa correspondència amb la societat moderna a la qual serveixen, hauran de proporcionar informació completa i tan àmplia com sigui possible sobre les causes i la finalitat de les seves intervencions.

En la seva funció de policia judicial s’han de situar a les ordres de jutges, tribunals i fiscals i fer aquelles accions que els ordenin sempre que vagin encaminades a esbrinar el delicte i descobrir el delinqüent.

Si la lectura els ha portat fins aquí, aquestes obvietats els deuen haver semblat la definició de la policia que desitgem tots. I ho és, perquè no he fet altra cosa que transcriure alguns articles de la llei de forces i cossos de seguretat aprovada l’any 1986 al Parlament de l’Estat. Una llei que ens parla de pesos i contrapesos, de facultats i obligacions, ja que han de protegir la vida i la integritat dels seus conciutadans però utilitzen armes; han de tractar correctament (en el redactat en castellà s’utilitza la paraula esmeradamente ) tots els membres de la comunitat però la llei els encarrega la funció d’actuar amb energia en cas d’avalots i, alhora, els indica que s’ha de controlar la seva energia perquè no esdevingui brutalitat.

Cal aconseguir aquest difícil equilibri entre les forces contraposades que conflueixen en la seva tasca. Per això necessiten una formació especial, una preparació especial per comportar-se correctament en situacions de risc o de tensió extrema. Per això cal seleccionar molt bé els que vestiran uniforme policial i els que seran els seus comandaments i responsables de la seva actuació col·lectiva.

El que he dit fins ara val per a totes les policies, també per a la policia de la Generalitat, els Mossos d’Esquadra.

La legislació estableix obligacions als responsables polítics d’aquest cossos, als quals es donen prerrogatives molt diferents que a altres servidors públics. Esperem dels responsables que organitzin la seva actuació per protegir el lliure exercici dels drets i llibertats, que els ordenin complir les seves funcions amb absoluta neutralitat política i imparcialitat i sense cap discriminació per raó de raça, religió o opinió.

Esperem dels seus responsables polítics, que han de ser civils, la correcta adequació entre el fi i els mitjans a utilitzar, n’esperem les explicacions que s’adiguin amb la defensa dels drets fonamentals, entre els quals el de la informació veraç, no tergiversada.

No podem acceptar de cap manera l’“¡A por ellos!” ni la brutalitat, perquè les normes de què ens vam dotar per al funcionament de la nostra societat ordenen als responsables governamentals de les policies que protegeixin les nostres llibertats, que garanteixin la nostra seguretat, que actuïn amb neutralitat, imparcialitat i respecte a les diferents opinions.

No poden ser responsables d’un servei tan sensible com la seguretat pública persones com Juan Ignacio Zoido Álvarez, que sembla que ha oblidat l’esperit i la lletra de les lleis que defineixen a la perfecció el que ha de respectar i fer respectar.

He explicat sovint que qui se situa fora de la llei perd la seva protecció. Que les lleis s’han de canviar als Parlaments escollits per sufragi, i que aquests Parlaments han d’atendre la reivindicació ciutadana que fa evident que els temps canvien: cal saber interpretar i canalitzar els clams de canvi. Però hi ha moments en què és evident que no podrà canalitzar cap d’aquests canvis qui, faltant al deure més important de la seva funció, ni entén ni està disposat a fer complir l’obligació de neutralitat i imparcialitat. No és només l’1-O; és Múrcia, és la frontera amb la misèria africana, és el seu comportament: és no entendre que la dignitat a què es refereixen les lleis és l’obligació de tractar les persones com un fi en elles mateixes i no com un mitjà d’una força política que, corcada per la corrupció, pensa que l’anhel de llibertat del poble català no mereix ser concebut com un conflicte polític.

Cap responsable governamental de la seguretat pública ha de confondre la seva política amb la veritat absoluta. Si ho fan, no podran fer respectar la neutralitat, imparcialitat i respecte a totes les opinions, la base de les policies dels estats avançats.

És llei. Haurien de ser policies de tots, no de bàndol.