Pactistes i contrafactors
Metge, exconsellera de Justícia i d'InteriorHa mort la gran historiadora de les nostres Constitucions i altres drets, dels capítols i actes de cort i del paper de la Junta de Braços. La gran historiadora dels conflictes entre pagesos i senyors, de la Revolta dels Segadors, dels canvis i problemes socials d’una Catalunya d’incunables. Ha mort Eva Serra.
De l’estudi de les diferències entre el sistema d'assoliment dels acords de les institucions catalanes primer i catalano-aragoneses després en va néixer el concepte 'pactisme'.
Per comparació amb les monarquies absolutistes, que tot ho arreglaven amb l’esmolada fulla de les dagues i espases, els acords de la noblesa i l’Església amb el rei, el compromís reial de compartir amb les Corts l’elaboració de les lleis i el reconeixement de privilegis i el respecte d’usatges i costums, van conduir a un sistema més civilitzat que els que hi havia al nostre entorn, que no estava exempt, però, de violència i sang. Unes institucions admirades però poc representatives, tot i que ben entrat el segle XIII s'hi deixaria participar alguns membres de les classes emergents barcelonines amb el nom de “ciutadans honrats”, que miraven per la prosperitat dels seus negocis.
No obstant això, els remences van haver de demanar la protecció reial per limitar els mal usos que feien sobre les seves vides els nobles. Encara que el sistema de Corts Catalanes fos molt important, el sol fet que no tinguessin periodicitat donava uns marges amplíssims de discrecionalitat.
Va ser precisament l’Eva Serra, conjuntament amb en Josep Capdeferro, qui va escriure sobre el Tribunal de Contrafaccions (1702-1713), un organisme que vetllaria per la preocupació constant del poc que servia pactar lleis si una de les parts de l’acord no les havia de respectar. Ja l’any 1481, Ferran II, el mateix que cinc anys més tard dictaria la sentència arbitral de Guadalupe per intentar aturar el greu conflicte dels remences –que havia durat quatre segles– entre senyors i pagesos, havia fet aprovar a la Cort General de Barcelona una cèlebre Constitució titulada 'Poc valria'. El rei hi proclamaria el següent: “De poc valdria fer lleis i Constitucions si jo o els meus oficials no les complíssim...”, que concretava el que ja s’havia escrit i acordat en la Constitució 27 de les Corts del 1422, titulada 'Lo fruit de les lleis'.
Van ser precisament les Corts de 1701-1702, presidides per Felip V, i les de 1705-1706, a càrrec de Carles III, les que atendrien la petició dels estaments catalans que reclamaven un tribunal que suposés la clau de volta del pactisme i que fes complir a les parts les lleis o Constitucions acordades. Sense abandonar el pacte, es volia uns tribunals que hi obliguessin.
Seria una instància judicial suprema, les seves actuacions no podrien ser objecte de recurs i tindria una composició mixta de rei i Cort. Els pretendents al tron que s’enfrontarien i ens farien servir de moneda de canvi van acceptar el que feia tres segles es demanava. Introduïa un vessant més de dret públic al que havia estat una tradició de dret i drets més particular.
Alguns estudiosos, com Víctor Ferro, l’havien qualificat com “el nostre vell procediment contenciós administratiu, i força més que això”. Ernest Belenguer va parlar del “tribunal de garanties político-constitucionals”, i Hèctor López Bofill el definiria com una “jurisdicció constitucional concertada”.
La seu seria a les edificacions més antigues que avui configuren el Palau de la Generalitat, que ja llavors era la seu d’una institució del mateix nom. Amb en Josep Capdeferro i Pla, l’Eva Serra i Puig va recopilar casos concrets d’instrucció de causes a contrafactors, és a dir, els que no respectaven les normes dictades, especialment les Constitucions aprovades en Corts durant segles.
Cap de les institucions del nostre passat ha de ser idealitzada; tanmateix, és necessari reivindicar-la com una avantsala del que seria la justícia constitucional moderna, i de les seves resolucions se’n van beneficiar moltes persones humils que fins aleshores no podien recórrer a cap instància que aturés l’abús dels que ostentaven representació política o del rei.
El Tribunal de Contrafaccions o contra Constitucions va ser una institució innovadora que obligava la comunitat política i també el rei i els seus ministres i oficials a garantir el respecte al dret de la comunitat dels catalans.
El pactisme de què s’ha parlat tant servia per dictar les normes però no era garantia del seu compliment. L’antecedent més antic de la jurisdicció constitucional el trobem a Catalunya de la mà de qui ens acaba de deixar.
L’obra rigorosa i honesta de l’Eva Serra la completa la seva capacitat per projectar l’anàlisi del dret i el seu impacte sobre els canvis socials i econòmics, i, evidentment, sobre les grans tensions entre els diferents estaments socials, especialment senyors i pagesos.
Així, doncs, la seva obra ens mostra una Catalunya menys mitificada, més real, on el pactisme hi és present però també ho són les tensions del que més endavant en dirien classes socials i en aquells moments eren estaments, i que van protagonitzar bona part de les revoltes importants.
És la Catalunya on durant segles es traçava un sistema politicojurídic pel qual acabarien lluitant units estaments ben diversos, en un conflicte internacional que va tenir Barcelona com a escenari i els catalans com a víctimes de la desfeta el 1714.
Que aquest article serveixi de petit resum mancat del rigor científic que em reclamaria una de les seves historiadores, probablement la de mirada més social sobre aquests llunyans segles, en què la terra i qui la conreava eren al centre de tot.
Per això i per la seva infal·lible i indefallent tasca en el Comitè Tècnic d’Edició dels Textos Jurídics Catalans, fa deu anys li vam atorgar el Premi Justícia, i ara comparteixo amb tots vostès la meva admiració per qui entenia el coneixement com el principal patrimoni públic i ens deixa un gran llegat perquè no ho oblidem.