Ells no ens ho perdonarien
La història de la banda terrorista ETA és molt llarga i situada en diferents contextos. Tots els governants vam somiar amb el seu final i tots els governs espanyols van intentar trobar interlocutors per parlar-hi i negociar-hi l’abandonament de la lluita armada.
Finalment, la desaparició d’aquesta banda terrorista va produir-se el dia 20 d’octubre del 2011 amb el que es va conèixer com “cese definitivo de la violencia".
De com es va gestar aquest final ja se’n coneixen moltes versions i ara, finalment, l’expresident Jose Luis Rodríguez Zapatero ha decidit parlar-ne explícitament durant la darrera campanya electoral. ZP és el president que va atrevir-se a portar una moció al Congrés (maig del 2005) que plantejava obertament el diàleg amb ETA si la banda terrorista renunciava a la violència.
De les trobades i reunions que es van iniciar ja hi ha qui n’ha parlat, jo vull centrar-me en el seu final-final. Un final-final que va esdevenir inevitable i irreversible el dia que la banda terrorista va trencar la treva iniciada uns mesos abans amb el seu atemptat a la T4 de l’aeroport de Madrid el dia 30 de desembre de 2006, amb dues víctimes mortals esclafades sota una estructura que va col·lapsar i, posteriorment, amb altres atemptats que encara sumarien 10 víctimes més a la seva macabra llista.
Però la ruptura de la treva va trencar tots els fràgils ponts i va portar els membres de l’esquerra abertzale (que aleshores donaven cobertura a la violència) al desert de la il·legalització i la presó. Els serveis d’intel·ligència havien estudiat l’enfrontament entre la direcció (cada vegada més allunyada de la realitat amb Thierry o Txeroki) i les organitzacions socials i polítiques que intentaven tenir un espai públic on expressar els seus objectius d’alliberament.
La gestió penitenciària –la transferida a Catalunya i la de la resta de l’Estat amb Mercedes Gallizo al capdavant– va tenir un paper important, ja que hi havia aleshores més de 700 presos i la majoria lentament i progressivament van acollir-se al que es va anomenar "la via Nanclares": si es mostraven favorables a abandonar les armes, se’ls acostava allà on hi havia les seves famílies; si insistien en defensar la lluita armada, se’ls allunyava i se’ls aplicava un règim penitenciari rigorós. Quan la immensa majoria d’aquests presos van donar suport a renunciar a la violència, el col·lectiu de presos bascos (EPPK) i les organitzacions que els donaven suport van fer públic un comunicat acceptant la legalitat i les accions de reinserció, que fins aleshores havien estat un anatema.
La societat civil basca va anar alçant la veu contra la por, i moviments com ara Euskal Herriko Bakearen Aldeko Koordinakundea (Gest per la Pau), Elkarri-Lokarri o Fòrum d’Ermua sumaven més i més seguidors en les seves concentracions. També hi van contribuir les trobades entre familiars de víctimes i de terroristes, l’evidència del camí sense sortida, l’actuació de les forces de seguretat, la integritat de les víctimes i els seus familiars, els noms propis: Jesús Eguiguren, Patxi López, Rubalcaba, i moltíssims d’anònims.
Despietats enfrontaments interns dins la direcció de la banda terrorista i la decisió de tornar a atemptar sense consultar Batasuna van ser la gota que va decantar la balança, i persones com Arnaldo Otegui van començar a afirmar que l’anomenada lluita armada era un llast i no aconseguiria mai res.
El camí va ser molt llarg. Hi va haver les il·legalitzacions d’Askatasuna, de Segi, d’Ekin... per considerar que estaven vinculades directament o indirectament als propòsits de la banda. Més tard, ja sense violència, el procés d'Aralar, Alternatiba, Sortu, Bateragune i finalment EH Bildu atenen a la crida que el govern de Rodríguez Zapatero, amb la veu del seu ministre d’Interior, Pérez Rubalcaba, havia fet resumida en la frase “O bombes o vots”, que volia dir que no hi havia espai d’acció política si no es condemnava la violència i el moviment sobiranista d’Euskal Herria s’allunyava i condemnava les accions de la banda terrorista fins a desvincular-se’n definitivament.
Finalment, va arribar l’acceptació del dany i del dolor produït i la petició explicita de perdó, sense que hi hagués cap concessió política, sense que es canviés cap marc jurídic. No oblido el llarg camí del suport a la banda d’una part important de l’antifranquisme, del desconcert quan la violència, les bombes, van seguir esventrant cossos en la Transició i en la consolidació democràtica, ni la bogeria del terrorisme covat en les instàncies de l’Estat, ni els desapareguts i les tortures; però res justificava els 864 assassinats, dels quals 22 eren criatures; 3.000 atemptats, 79 segrestos i més de 7.000 víctimes.
Les forces i cossos de seguretat van treballar intensament en els darrers anys d’ETA; França va col·laborar com mai ho havia fet; la fermesa dels que van explicitar el rebuig per trencar el clima de coacció que es vivia al País Basc, i sobretot les víctimes que van sobreviure i els familiars de totes les víctimes que van defensar sempre la derrota de la banda amb instruments de l’estat democràtic i no es van deixar arrossegar pel sentiment de venjança van contribuir a aquest final.
La fi de la banda terrorista ETA en qualsevol altre estat avançat del món s’explicaria com una gesta democràtica. La llei va caure amb tota la seva força sobre els terroristes, la banda va claudicar i va abandonar la violència folla que ens havia pres amics i companys, que havia mantingut contra les cordes la política democràtica i que feia que haguéssim de mirar sota el cotxe abans d’enfilar-hi la família; la democràcia va entendre amb la maduresa deguda que es podia defensar la sobirania, la independència d’Euskal Herria per les vies parlamentàries que es basen en la pluralitat política.
Van ser governants com Rodríguez Zapatero i Rubalcaba els que van aguantar la deslleialtat del PP, que va situar-se fora del Pacte Antiterrorista i va utilitzar algunes associacions afins que van convocar fins a cinc grans manifestacions acusant el govern d’aleshores de trair els difunts i totes les víctimes. Van aguantar la pressió i quan venien a Catalunya i podien dinar en una terrassa no es podien creure que aquí no els insultéssim i que poguessin explicar l’evolució cap a la pau definitiva.
Després de l’etapa Rubalcaba (amb uns mesos d’Antonio Camacho fent de ministre de l’Interior) va arribar Jorge Fernandez Díaz i la seva desastrosa manera d’entendre la seguretat pública i l’ús d’una part de les forces policials. Afirmo que si no hagués quedat resolt el dia 20 d’octubre de 2011 en les darreres setmanes del govern socialista, en l’etapa Rajoy i Fernández Díaz no hauria estat possible la fi d’aquell terrible malson.
La instrumentalització del dolor que el PP ha fet durant aquests 12 anys en què la societat ha pogut viure sense aquell clima de terror s’intensifica en cada campanya electoral com si no fos possible el debat polític de les diferents mirades d’un Estat que ha d’acceptar posicions diverses sobre la seva articulació i fer-ho compatible amb honorar totes les víctimes de tots els terrorismes que malauradament ens han deixat cicatrius doloroses. En el darrer any, l’actitud del PP ha estat ignominiosa, fins al punt d’enfrontar les diferents sensibilitats de les organitzacions que agrupen avui les víctimes dels terrorismes i d’animar que s’acusi de criminal i de gos el president que pretenen substituir.
Certament, la formació política EH Bildu no va tenir una idea gens afortunada posant a les seves llistes candidats condemnats per aquella violència, així com Vox tampoc pren la decisió correcta quan posa en llocs destacats persones condemnades per violència masclista, per molt que el nostre sistema d’execució penal sigui de reeducació i reinserció. Les rectificacions signifiquen adonar-se de l’error, però no guareixen la reactivació del dolor.
De tots els disbarats que hem sentit durant la campanya, els que criden noms de dirigents etarres que encara compleixen condemna pels seus horribles crims han estat els pitjors, i els candidats del PP i de Vox no han condemnat aquest ús barroer del dolor, ans al contrari, l’han encoratjat. He esperat que la campanya s’acabés per compartir les meves reflexions sobre aquesta tendència malaltissa de la política de convertir els grans moments de victòria col·lectiva en drames eterns i en armes llancívoles. Els amics que vaig perdre pels trets i les bombes no ens ho perdonarien.